Conversaciones con el Castellana... el "reestiling" del blog del lalo plata
espai de creació, divulgació, opinió i discusió per a les futures centuries
divendres, d’octubre 28
por aquí todo bien, castellana
dimarts, d’abril 7
dimarts, de desembre 23
Y que ustedes lo pasen bien
dimarts, d’octubre 21
VOTA A LOS SEÑORES DE PELÁEZ
Porque el nombre del concurso mola, porque és en Teruel y Teruel existe, y porque no nos resignamos a seguir siendo jóvenes y talentosos.
VÓTANOS!
Vas al enlace, buscas los Señores de Peláez y yastá
divendres, d’agost 29
Estoy que no llego
dimarts, de juny 10
dilluns, de maig 5
COCO FESTIVAL 08
NOS VEMOS ALLÍ!!!
dimecres, d’abril 16
Algunos hombres buenos también cumplen años
El Sr. Querol tiene entre sus características una mirada incisiva a la par que huidiza (depende del tema de conversación), una nariz con carácter y hasta hace poco una maraña de pelos digna de Juan Tamariz con la que conseguía desviar cualquier mirada hacia el cenit de su cocotera. Pero se cortó la melena, una decisión que tuvo que ser, seguramente, fruto del tránsito hacia la madurez que conlleva en nuestro género el suicidio en masa de la capa de pelo que nos recubre el cráneo, algunos retardan ese suicidio (él), y otros no lo consiguen (yo). Aunque es su caso también sea debido al calentamiento global de su sesera, rica en pensamiento, reflexión y ciertamente visionaria.
El Sr. Querol es el coordinador nacional de Acció Jove – Joves de CCOO, se llama Andrés, aquí y en la China Popular, no por caer mejor customizó su nombre a la lengua catalana. Porque de echo Andrés, por caer mejor no hace nada. Nada de nada. Habla claro, a veces hasta un punto incisivo y doliente, fruto de su convicción y convicciones, palabras que aunque tienen la misma raíz, no siempre se acompañen, lastimosamente, ya que en la sociedad que ya empezamos a ocupar como personas adultas Querol y yo, hay mucha gente con convicción y poca con convicciones. Habría que recordar que para poder ejercer la convicción es muy importante tener convicciones, más allá de un ego que no quepa en la isla de Madagascar. Y con éstos y éstas, con los que sólo tienen convicción, mi amigo Andrés tiende a polemizar, y claro, como ellos no suelen tener convicciones o bien son muy chiquititas o simples, suelen perder los argumentos rápidamente. Y se enfadan. Se enfadan mucho con el Sr. Querol. Dicen que se lo gana. Desde luego, Andrés no es de los que se llaman candidatos de consenso, ésos sopla gaitas que no son ni chicha ni limoná, y que les gusta pasar por el mundo con sus conflictos y gestiones sin perder una pluma, llevándose bien con todo el mundo y sonriendo al tuntún. No, Andrés es un líder nato. No le hace falta que le reconozcan nada, él, lo hace y punto. Y si te gusta bien y sino santas pascuas. Perdonarán que yo admire éste hacer, creo que los proyectos necesitan de gente con convicciones y convicción para avanzar. Las organizaciones necesitan líderes y no hombres de paja puestos por todas las facciones cuando el interés real de cada una de ellas sea asegurarse la posibilidad de controlar una dirección. Cuando diferentes formas de ver una misma organización o proyecto chocan no hay que buscar una salida honorífica del aquí ganamos todos. Simplemente hay que asegurarse de que una facción gana, y que actúe con altura de miras incorporando a gentes e ideas de las otras facciones. Sólo así se avanza. Sinó ni chicha ni limoná.
Esto es lo que me ha demostrado en los últimos cuatro años, que por su culpa, he tenido el placer de compartir un equipo de dirección con el homenajeado hoy aquí. A él y a la gente con convicciones: Felicidades.
dimarts, de febrer 5
Sin noticias de lalo
Veiam:
Continuo treballant a la meva feineta de tècnic a l’Ajuntament de Martorelles. Se’m va ampliar la cartera de gestions, de cultura i joventut vam passar al ja que estàs mira de fer alguna cosa de cooperació i solidaritat. Llavors el que abans era responsabilitat d’una única política es torna responsabilitat de dos. La nova responsable porta incorporada una nova gestió al voltant del turisme, sense obviar que al dividir cultura es crean les carteres d’entitats i la de festes i tradicions; cosa que obliga a ampliar els programes que ja desenvolupaves al voltant d’aquests temes. I com que un no es d’estar-se callat, ni quiet, ni disimular, un altre responsable polític em va mirar als ulls i em va dir: perque tú la comunicació? Ja saben vostès que soc un xerraire i el comunicar m’agrada així que no els descobriré res si els hi dic que també porto alguna coseta d'aquest tema. Encara que a data d'avuí estic al borde del colapso, estic content. Martorelles es un poble petit de la corona metropolitana, i això comporta un desgreuge comparatiu vers els pobles grans. Som algo així com el cul de sac de la metropoli, la gene, la dipu i ... (que me pierdo). Però això també ens obliga a treballar més i millor per treure el cap. I ens estem sortint! Un altre dia monogràfic: Martorelles un bonic poble on treballar de valent!
Avuí he assistit a l'assemblea de delegats de CCOO, només puc dir: que gustazo ser de una organización grande! Es que es la única (obviant el Barça que es que a mí el futbol tampoc em tira). Així que també promesa d'una nova entrada: CCOO més que un club, Acció Jove la cantera amb joves que marquen mes gols que els grans; oigase Bojan!
M'he posat a una productora (http://www.garatgeproducciones.com/) a fer algo així com de freelance. Organitzo concerts, festivals... Pero cobrando, que es algo que la meva hipoteca agraeix perque té molta gana. Així que ja saben, si necessiten algú que els organizi un concert, festival, nit de grups joves... De l'estil que sigui o on sigui, aquí me tienen!! Ja saben que d'això en sé. M'en surto prou bé (U-Zona Reggae, Catalunya Sona, Coco Festival, Roig.Cat, 6 hores de rock - alguna cosa he organitzat algun cop). Un altre entrada a fer: Per una producció vaig perdre dos quilos de pes!
I LOS SEÑORES DE PELÁEZ, estan apuntet de masteritzar el nou disc. De mentre cerquem concertets perque ens manquen 2000€ per pagar el disc. 1 segell discogràfic que el vulgui editar, i si pot ser, fer algo de promoció.
Però avuí estic content perque el nostre meravellós nom ha servit perque un altre grup es digui avuí "La Señora de González", uns li diuen copiar i uns altres influència. A mí m'agrada més el segon. Penso que el meu grup es un grup de culte que influencia d'altres...
Més informació al Blog Peláez!
http://lossresdepelaez.blogspot.com/
dilluns, d’octubre 8
dissabte, de juliol 28
Vacaciones de VERANO para mí...
Aquí us deixo la portada del que m’ha tingut absort el darrer mes i em tindrà la primera setmana de setembre LA FESTA MAJOR DE MARTORELLES.
Us deixo amb la meva lectura d’estiu (del olmo: estamos tontos?).
dimarts, de maig 29
Dirigí una campaña electoral...
dimecres, de març 28
LA MANIA PERSECUTÒRIA TÉ SEGRESTADA LA POLÍTICA
Per entendre això els recomanaré assistir al cinema, no entraré a la polèmica sobre qui és més cinèfil; aquell que compra crispetes i un refresc, o bé aquell altre que es queda fins aprendre de memòria el nom del script. Anem al que anàvem, els recomano fervorosament veure la oscaritzada “La vida de los otros”. Guanyadora de tal premi per criticar el sistema polític de la RDA: el comunisme. Malaguanyats els diners que s’hagin deixat en aquest jurat, perquè aquesta pel·lícula si deixa quelcom de manifest és que els bons (d’aquesta pel·lícula), són convençuts del sistema comunista, que per desgràcia seva descobreixen que estan a un règim molt dictatorial i poc comunista, o no?
A mi “La vida de los otros” a més de fer-me passar una molt bona estona em va fer pensar... Així que ja al cotxe vaig entendre que la Stasi és un invent d’un polític que tenia por a que li “fessin el llit”. I a partir d’aquí entendre el naixement de moltes de les agències d’intel·ligència que l’únic que fan es alimentar la mania persecutòria del polític de torn. Agències que existien a qualsevol model d’estat modern (comunista, capitalista o feixista), i existiran. Agències que viuen i han viscut de potenciar aquesta por, de trobar enemics on no hi havien i de gestionar la mediocritat del líder polític. Ja que a més de líder polític, aquest és persona, i com a persona té por, i la por a que et treguin del lloc que tanta suor t’ha costat assolir porta a crear agències de vigilància dels altres que en realitat serveixen de psicoteràpia davant la mania persecutòria a la que el polític s’instal·la una vegada està al poder, una vegada té quelcom a perdre.
Segurament a més de regular les quotes de gènere o d’altres tipus de quotes, als poders públics, haurem de regular la duració dels mandats. Si un té coses a fer (un altre dia parlarem del polític sense projecte), si un té idees i projectes no s’està per hòsties i davant l’evident manca de temps s’oblida de que li treguin la cadira, perquè total, el seu mandat té caducitat, la cadira es finita. Jo proposo vuit anys i en casos excepcionals un mandat extraordinari, això ja funciona a intel·ligents entitats socials, encara que amb escletxes, funciona.
De camí, i ja que estem un altre proposta a partits polítics, entitats socials potents i fins i tot poders públics. Organitzin vostès els seus propis perseguidors. Es a dir, comissions de seguiment de la feina que desenvolupen al seu càrrec. El nomenament d’algú a de comportar el nomenament de qui ha de controlar-lo. No per que els hi treguin la cadira, la raó és de sentit comú quatre ulls veuen més que dos.
Per últim gents amb responsabilitats del món mundial, si algú et critica, no vol acabar amb tu, igual és que fins i tot et té estima, respecte i creu en tu i en la teva tasca; i això t’ho demostra fen-te un dels regals més cars del món, les seves idees.
dilluns, de març 5
Adolescencia reencontrada
dimecres, de febrer 21
Cómo nos tenemos que ver
divendres, de desembre 29
Los Señores de Peláez OS NECESITAN!!
(Copia éste texto y envíalo por mail, si no lo haces Esperanza Aguirre no llegará a final de mes, y como ella es católica dios se enfadará y te puteará el fin de año!!)
dimarts, de desembre 19
6 de Enero, 21 horas, KGB - FESTIVAL BENÉFICO CON ESPE
LOS SEÑORES DE PELAEZ, grupo irreverente y irreflexivo, con un disco editado en el mercado (Universo Peláez) y preparando el segundo. Fuertemente conmovidos por la campaña “1 euro para espe” (ver http://www.1europaraespe.es) que recoge aportaciones de un euro para hacer la vida de Esperanza Aguirre más asequible, ahora que no llega a final de mes, han decidido organizar éste evento. De la recaudación que se consiga en éste magnífico y solidario día de reyes, LOS SEÑORES DE PELAEZ, se comprometen a entregar un euro (1 €) al número de cuenta de ésta campaña y dos euros (2 €) a algún/a joven que le cueste llegar a final de mes.
Para hacer más grande éste acto de solidaridad los compañeros de “LA SONRISA DEL DIABLO” (premio Fortuna Music), abrirán el festival benéfico.
Tu conciencia te espera el próximo SÁBADO 6 DE ENERO a las 21 horas en la sala KGB (Alegre de Dalt, 55. Metro L4 Joanic - Barcelona).
Para más información DEJA 1 COMENTARIO
dijous, de novembre 30
dimarts, de novembre 14
ROBA INTERIOR... pors i similars
Davant què?
dimarts, d’octubre 24
A quí votarà la Juani? .. o: Els polítics pensen en la Juani? Ella es la +
El passat dissabte vaig anar a veure a La Juani, última obra del cineasta Bigas Luna. El divendres vaig veure gairebé íntegre el debat dels candidats, amb escó parlamentari, a president de la Generalitat de Catalunya. El diumenge, fent "sofing", se'm van juntar ambdúes experiències visuals i en vaig treure una conclussió: Ningú vol que les Juanis i els Jonas votin...
Encara que la visió que ens proposa el cineasta sobre el jovent d'extraradi és força edulcorada (on estan les drogues Bigas?), i amb un punt de potenciació dels estereotips. Encara i així, ho reconec, el retrat és força versemblant i la pel·lícula divertida. Jo soc d'extraradi, no en soc Jonah per diver-sos succesos i motius restringits a la meva vida personal, però molt aprop meu (familia i amics) hi ha Juanis i Jonas, pel que parlo amb coneixement de causa.
La Juani i el Jonah, encara que surtin del barri físicament, mai ho faran moralment o esperitualment. Al barri hi han una sèrie de conductes i rols definits del que resulta realment difícil escapar-se. Les formes de fer, les tradicions i les corrents, irrepetibles en altres models de convivència social, són d'alta densitat i realment tots aquells que diuen que el barri marca, no menteixen. Moltísima de la gent que ha viscut a un barri, quan s'emancipen hi volen continuar visquent, o els que van fora, moltes vegades tornen. Solen anar a visitar a la família, amics i coneguts tot sovint, i fins i tot, una vegada a la setmana van al seu bar (centre neuràlgic real), de referència. Al barri el "selfmademan" o "fetasímateix" és on assoleix el seu màxim grau exponencial. Els calers ràpids per destacar. La fortalesa física o la bellesa femenina i masculina, són atributs per escalar posicions en la seva particular piràmide de rols. La intel·ligència es canvía per habilitat o picaresca. Els estudis per experiència. Els títols per calers... Per sobre de tot això tenim una presència enigmàtica: l'avorriment. El barri és avorrit, mai no hi ha res a fer, els casals de joves són pràcticament inexistents, els esplais son pels cumbes o catalufos o pijos... La plaça pública pels iaios o les mares, els bars pels pares, les cafeteríes per les mares, i, tràgica adolescència!, si hi ha bar de joves, aquest és pels que tenen pasta. Així, en el banc solitari, l'entrada de l'escala de veïns, el pati del cole on t'has colat, o la via del tren, passen les hores, s'acumulen una sobre l'altre, pesades i lentes. Vius a travès de les experiències alienes, dels germans, cosins i coneguts dels altres. Tots ells/elles han trionfat, perque van trobar feina de paleta i cobren mig quilo al mes, perque tinc un cosí que és historiador però treballa a la fàbrica i fent hores te plantes a les tres-centes mil peles o perque passant costo, o farlopa, que és fàcil, que no és perillós, que total així et quedes algo per a tú i els teus ligues, fas pasta.
LA PASTA, la sempre omnipresent PASTA, regula les aspiracions i els actes de qualsevol jove de barri. Que es mor de ganes de sortir d'allà, però que sempre ho tindrà dintre.
La Juani i el Jonah es deixen la PASTA en el cotxe, la roba (si pot ser de marca), el gimnàs, i com no: el cap de setmana. Moment únic de llibertat. I que no "falte de ná".
Sinzerament vostès creuen que el divendres a la nit algún candidat es va dirigir a aquest segment (gens menyspreable) de població? Que algú d'aquest segment va aguantar més de cinc minuts el debat? Que algun candidat es va dirigir en un to planer i clarificant?
A aquell debat van sorgir idees interessants, el Saura ho va fer realment bé (Piqué "mal que me pese" també), però els missatges no eren clars per a tothom. Per mí que m'intereso sí que ho eren. Però... Contestin vostès les preguntes que donen títol a aquesta entrada.
PD Una Consellería de Joventut necessitem!!! Esta super idea que he tingut i que poso a disposició dels partits polítics quedarà justament explicada a la propera entrada.
dimarts, d’octubre 17
LÍMITS... o por fín tengo 32!!! y no soy joven pero soy joventutóleg
dimarts, d’octubre 3
EL SABADO HAGO UNA CENITA - FIESTA POR MI CUMPLEAÑOS
dijous, de setembre 14
La Vinyeta del Martí V o RUBIANES ESTÁS DE SUERTE
dijous, de setembre 7
La Vinyeta del Martí IV (i última)
Martí ha decidit obrir el seu propi blog, així que ja no cal la meva aportació per divulgar la seva obra. Us recomano una visita setmanal al seu blog MARTINAZZO. L'actualitat vista des dels ulls d'un artista polifacètic (escriptor, actor, director d'escena, artista plàstic...), i Montmeloní. Ese pueblo.
Bendita conversación estival... o de ¿que pasa si suben los tipos de interés? 2
http://http://anarres.zoomblog.com/archivo/2006/09/03/esclat-de-la-bombolla-immobiliria-Si-q.html
dilluns, de setembre 4
Bendita conversación estival... o de ¿que pasa si suben los tipos de interés?
Ante todo Buenas Tardes. ¿Que Tal? Las Vacaciones Bien, Gracias. Y después de la letanía predecesora y de deseárles lo mejor para ustedes y ustedas en éste nuevo curso, al lío que viene el tío...
Con ello (con la desaceleración) y sobretodo con las vacaciones, intento recuperar una de las costumbres más sanas de mi juventud, la conversación infructuosa. Para ello siempre he contado con un gran conversador, mi buen compañero de grupo y mejor amigo: Xavi Castellana.
Entre los dos hemos sido capaces de aburrir una piedra, asustar a los demás interlocutores (al grito de éstos dos se pegan), o llegar al término del todo es relativo. Por lo menos en lo básico nos ponemos de acuerdo, y resulta gracioso que un sindicalista y un hombre de empresa se pongan de acuerdo. Además de gracioso también resulta esperanzador. Puesto los dos trabajamos en los dos extremos del mismo edificio (la economía), y defendemos diferentes intereses, por ello sus palabras siempre me resultan interesantes, aunque alguna me pueda crispar.
Éste verano hemos trivializado alrededor de un tema, la vivienda. A los dos nos tenía asustados, y los dos estábamos de acuerdo en el peligro latente que hay ahora mismo en nuestra sociedad. ¿Qué pasa si suben los tipos de interés?
Por un lado tendríamos a muchas familias rozando la pobreza relativa, el no llegar a final de mes, el de ¿hoy que cenamos?, o aún peor, la determinación de escoger entre pagar comida, o gas, o agua, o la hipoteca. Y claro si no pagas la hipoteca el banco pues se enfada y se queda con la casa, y dónde vas con los precios que hay, y yo no me voy, y el banco me desahucia...
¿Y el banco que hace con la casa? La vende, ¿a quién?, a posibles desahuciados. Porque no nos engañemos, ¿cómo se paga una hipoteca de 1200 €? *(importe calculado para una hipoteca de 250000 € a pagar en 30 años a un 3’96% de interés según BBVA http://www.bbva.es/TLBS/tlbs/jsp/esp/microsit/hipfac06tu.jsp) Pues entre dos sueldos, que no pueden ser bajos y que deben durar en el tiempo, además de crecer. Pongámonos a suponer. Soy Virginia trabajo de auxiliar administrativa en una oficina y me pagan 700 € al mes, mi novio se llama Juan, trabaja de camarero y cobra 800 € al mes con propinas. Entre los dos cobramos 1500 €, ¿Señor banco me da una hipoteca?. Y después de que le avalara toda su parentela se la dan. Y ellos empiezan a pagar. Pero no pueden vivir en el piso hasta que alguno de los dos consiga un mejor trabajo. Y el día que lo consiguen éste és temporal pero con posibilidad de promoción. En una empresa grande de esas que como hacen producción cualquier día se deslocaliza. Pero bueno ahora ella cobra 1000 € y él estirando propinas llega a los 900 €. Pero claro como trabajan en polígonos industriales tienen que tener un coche y una moto. Y claro como no han podido ahorrar todos los muebles y electrodomésticos los tienen financiados. Pues no llegan a final de mes después de pagar las letras. Le ponen una vela a Santo Tomé para que no se estropee ningún electrodoméstico ni vehículo, y en vacaciones además de gorrear apartamento de los papis (que ellos con trabajos parecidos si pudieron pagar piso y segunda residencia), repasan las fotos de los años en que no pagaban hipoteca. Y cada día que hay un gasto nuevo todo se complica más y llega el día en que el dinero lleva tres meses sin llegar y no se puede pagar algo. Y con ese algo el deshaucio, y volvemos a empezar....
Xavi me dice y me repite que a los bancos no les interesa quedarse con los pisos hipotecados, que eso puede crear un crack económico.
Yo le digo que los jóvenes que estan pasando por el aro de los precios altos lo hacen ante la expectativa de que nunca se va a peor, sinó a mejor, y de que lógicamente ellos superarán el nivel de vida de sus padres. Pero cabe el riesgo gordo de que eso no pase. Incluso me aventuro a decir que eso no pasará en muchos casos.
Y los dos concluímos después de mucho más hablar que mejor que no suban los tipos de interés.
Un mes después unos tipos suben los tipos....
Un marrón gente, un marrón...
divendres, de juliol 28
dimarts, de juliol 25
Avuí se m'han inflat els nassos amb tot plegat...
pel que us recomano sentir una cançó que ja recomana molt encertadament Tània....
http://www.youtube.com/watch?v=WE6d9RmCbR4
inflar
[s. XIV; del ll. inflare, íd., der. de flare 'bufar']
v 1 1 tr Omplir amb aire, gas o líquid un cos, de material flexible o elàstic, de manera que les seves parets adquireixen convexitat exterior i esdevenen tenses o el seu volum augmenta. Inflar una pilota, un globus, un pneumàtic. El vent infla les veles. Ha inflat una paperina i l'ha feta explotar.
2 tr p ext Augmentar anormalment. Les pluges han inflat el riu.
3 tr fig Exagerar. Inflar la veu. Inflar una notícia.
4 pron Engreixar-se molt en poc temps.
5 pron fig Envanir-se.
6 tr PAT Fer, una causa morbosa, que un òrgan o una part del cos esdevinguin més voluminosos.
7 pron PAT Esdevenir més voluminós un òrgan o una part del cos.
8 inflar el cap (a algú) fig Incitar-lo amb explicacions o raonaments tendenciosos, etc.
9 inflar la cara (o els morros, etc) (a algú) col·loq i hiperb Pegar-li molt fort.
2 tr ECON Augmentar un preu, un capital, etc, anormalment, excessivament.
3 inflar el cuir ADOB Preparar la pell per a l'adob, especialment la destinada a sola d'adob vegetal.
dilluns, de juliol 24
LECTURES D'ESTIUET IV - Vuelvo -
Torno a les lectures lleugeres d'estiu. Allò que vaig prometre. Us faig dipositadors d'un altre escrit meu. Es tracta d'una novela curta; es diu VUELVO. I es prou estrambòtica i estranya, vamos, com si l'haguès fet jo.
LALO
La gorda es inaguantable, ya me ha preguntado cinco o seis veces que era lo que he venido a hacer, que de dónde soy, que cuantos años tengo... y en un viaje de diez horas donde sólo ha transcurrido la mitad del mismo, cinco veces es una vez por hora, cinco veces ¡son muchas! Teniendo en cuenta que yo llevo el mp3 encendido desde que hemos salido, que me giro en todo momento a mirar por la ventana, y que la única vez que hemos parado he huido en dirección contraria a la suya, hacerme cinco preguntas son mucho esfuerzo preguntón, supongo que la gorda está realmente aburrida. La gorda, además, parece ser perseverante. Por lo menos lo resulta ante los bocadillos de morcilla de arroz que se zampa, ya lleva tres. Al principio, al sentarse a mi lado, creía que era bigote lo que se asomaba debajo de la nariz. Pero no, es el rastro de tantos y tantos bocados que resumen su amplia insatisfacción en cada deglutido que comete. Mientras muerde, sus ojos prácticamente se quedan en blanco, y se escurre una gota de aceite amarillento por la comisura de sus labios, en ese momento, emite un ruido nasal, que seguramente, con el descodificador adecuado, podríamos decir que es un orgasmo. Disfruta, de eso no cabe la menor duda, pero huele, huele como la madre que la parió, o quizás su madre no huele así, pero la gorda huele mucho.
Una mezcla entre sudado de sobaco, sudado de entrepierna y sudado de “entregenerosospechos”, que de eso va realmente sobrada, de pechos y de sudor, la gorda así huele. Pero con un fondo de olor a ajo, que debe ser el propio sudor catalizando los condimentos de la morcilla. En el momento que sacó de la bolsa del “mercadona” el tercer bocadillo y retiraba con primor y delicadeza (debe ser la única vez que es delicada) el papel de plata, he tenido un ataque de malhumor. He estado por abrir la cremallera de mis pantalones y decirle si realmente quería disfrutar con una morcilla. A veces pienso que estoy loco. No por pensar en hacer lo que iba a hacer. Si no por ponerme en el evidente riesgo de recibir una respuesta afirmativa. Claro ¡para chulo yo! Y si le digo eso, luego no puedo decir que no. A veces pienso que estoy loco.Ahora duerme en las butacas de al lado, quién coño será el maldito estilista o el jodido diseñador de moda que ha devuelto las mallas de lycra al mundo. Además su camiseta que actúa de top no soporta la presión de tanta carne, y poco a poco se escurre hacia arriba. Vamos que tengo la perfecta visión de sus labios, y no hablo de los de la boca, y además de la parte baja de su sostén. Y ante esa imagen que a priori no puedo soportar, me es imposible retirar la mirada. Poco a poco voy imaginando que la camiseta se sube hasta arriba y un pecho le cae por el costado. Creo que hasta me está gustando la idea. Pero lo de las mallas de lycra y rojas, es de un mal gusto insoportable, es como tener una mujer que viene de visitar a flash gordon, desnuda de cintura para abajo. Y que a mí me perdonen, pero que un trozo de tela se meta hacia dentro de uno mismo de esa manera no puede ser ni sano ni cómodo. Vuelvo a mirarle la teta, la izquierda, que es la que parece que se vaya a caer.
dimarts, de juliol 18
Una buena causa
CCOO DE CATALUNYA CONVOCA A MOBILITZAR-SE CONTRA LA GUERRA I L’OCUPACIÓ, I PER LA PAU A ORIENT MITJÀ
CCOO de Catalunya, davant el greu deteriorament de la situació a l’Orient Mitjà amb la desproporcionada intervenció militar d’Israel, fem una crida a la paralització immediata de la intervenció militar. No poden consentir-se més actes de guerra que posen en qüestió les legítimes aspiracions i drets de les poblacions civils que volen viure en pau i amb dignitat.
Cal reaccionar i mobilitzar-nos: no podem esgotar la nostra indignació davant la continuada vulneració del dret internacional; no podem assistir impotents davant les continuades imatges de destrucció i mort.
CCOO de Catalunya ens reafirmem en la nostra convicció de que no pot haver-hi solució militar al conflicte d’Orient Mitjà, rebutgem que l’única estratègia que compti sigui la militar. Reclamem la urgent mobilització de la ciutadania per tal d’exigir el cessament de la guerra i de l’ocupació. Cal exigir la renúncia a qualsevol forma de violència i a la utilització d’una diferent vara de mesurar en l’exigència de condicions a les parts. Cal defensar el dret internacional: la pau a Orient Mitjà implica el reconeixement de l’existència d’Israel i, alhora, el del dret a l’existència d’un Estat Palestí en els territoris ocupats de forma il·legal des de 1967.
CCOO de Catalunya considerem que la societat no pot contemplar més temps en silenci l’actual situació. Reclamem una mobilització ciutadana per exigir la fi de la violència, el respecte a la legalitat internacional i la fi dels càstigs col·lectius contra les poblacions civils. Exigim del Govern espanyol, de les institucions de la UE i de les NNUU una actuació urgent per acabar amb l’actual situació.
Per tot això, CCOO de Catalunya convoquem a participar en la concentració del proper dijous dia 20, a les 20 hores, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
PER LA PAU, CONTRA LA GUERRA, CONTRA LA INTERVENCIÓ MILITAR I L’OCUPACIÓ.
PER LA DEFENSA DE LA LEGALITAT INTERNACIONAL, EN SOLIDARITAT AMB ELS POBLES QUE PATEIXEN A GAZA, BEIRUT, LÍBAN, CISJORDANIA, HAIFA.....
Barcelona 18 de juliol de 2006
divendres, de juliol 14
LITTLE 15 (Depeche Mode) - clica aquí per sentir-la)
Pides ayuda para olvidartedel mundo exterior
Y cuando tu veas lo que ella ve
Serás
Pequeña quinceañera
Porqué ella tiene que defender
Ahora todo lo que ella desea
dimecres, de juliol 12
Lectures D'Estiuet - 2 (CLICA AQUÍ PER VEURE EL VIDEO)
“Ver a Emily jugar”
dilluns, de juliol 10
LECTURES D'ESTIUET -1
- Doctor Morgades, es troba bé? Aquella pregunta li ressonava dins el cap, la infermera la va repetir almenys tres vegades, però aquell part se li estava posant molt malament al doctor. Sentia la suor com si fos un xàfec que li plogués només al front. Suava com quan juga al tenis. Ah! El tenis. De tenis sí que en sabia Morgades, però de metge, de metge no tant. Bé, no tant com el seu pare, o com el seu avi... I es que en Morgades era, evidentment, de la família Morgades, una de les nissagues de metges més coneguda de Barcelona, i ell, Pepet a Cal Morgades, havia de continuar amb aquesta estúpida tradició, estúpida però insalvable. Encara que el tenis li agradava molt més, i de fet, en sabia molt més. Al club (de tenis) tothom ho sabia, tothom sabia que era tenis el que sabia en Morgades. A Bellvitge també ho sabien. Tothom sabia que de tenista era dels millors, però de metge, de metge no tant.
La llevadora que també sabia lo del tenis, també sabia que no era pas el tenis el que se li estava posant malament al doctor Morgades. Ella sabia de valent que era el que feia que Morgades canvies el seu color de pell habitual. El que feia que agafés aquell to groc amb matisos blavosos, el que el feia suar com una truja abans de sofrir la transformació en botifarra. Total, els quinze anys que havien compartit portant nens i nenes al món, i sense cap viatge a París, donen de sí com per conèixer tots els defectes i virtuts, com per conèixer en profunditat, en la més absoluta profunditat, les coses de l’un i de l’altre. Com la virtut del tenis, la que tenia el doctor. Encara que a en Morgades, aquests quinze anys li havien servit per millorar el seu canell. I així exercir la vaselina com el millor Santana.
- Això, això pensa en el tenis, pensa en el partit de després... Es deia a sí mateix en Morgades mentre intentava sobreposar-se al seu estat febril i assistir al part com a mínim dempeus. I es que Bellvitge, i l’Antònia (la llevadora), al doctor li eren les seves actuals àncores i creus. Ja portava un any demanant el trasllat a un altre hospital, necessitava allunyar-se de l’ombra de l’Antònia com fos. Massa coses, massa pressió per un home, es deia a sí mateix mentre perdia mica a mica el control sobre la seva consciència.
Sort en tenia el en breu nounat, així com la seva mare, de la excel·lent professionalitat de la Sra. Antònia, la millor llevadora de tot Bellvitge. Que farta del malestar del doctor remugava entre dents que si aquest part durava deu minuts més en Morgades se’ls desmaiava. Mentre la infermera en pràctiques dissimulava una rialleta i observava el canvi de color del doctor i la seva impressionant forma de suar. Hores d’ara tot s’estava complicant més del normal, el part no acabava, i Morgades ja feia tard al partit que tenia amb el Samaranch, el president de la diputació. I com de tenis en sabia tant, amés de que amb el contrincant era millor no posar-se a males, com amb ningú afí al règim, a l’Antònia li sabia greu.
Aquell tuf, era aquella maleïda olor penetrant i insuportable el que l’estava matant. Mai havia suportat la olor a fregit de bar, i en aquell estat febril només es podia concentrar en aquella fortor. Ja no sabia si donaria a llum un nen, una nena, o un plat de calamars a la romana. El tuf a cada segon que passava es feia molt més intens, Morgades ja feia com a mínim quinze minuts que delirava. I enmig del seu deliri de calamars per aquí, “xocos” per allà i peixet fregit per ves a saber on, el doctor es desplomà a terra.
I com les desgràcies mai no venen soles mentre Morgades cau, el nounat per fi decideix a aparèixer entre les cames de la seva mare. La infermera assistenta que crida mentre es llença literalment a terra a assistir a en Morgades (no cal que us recordi que el doctor era ben plantat, i que la classe és la classe). El nounat ja té una espatlla fora, mentre l’Antònia li agafa el cap i escridassa a la infermera per a que truqui a algú i que s’emportin d’allà a Morgades. La mare només crida i plora. Èpica, èpica de dolor i sang.
En Samaranch va entendre la gravetat del problema i va ajornar el partit fins el mes vinent. Morgades mai jugaria aquell partit.