Los Señores de Peláez OS NECESITAN!!

Para que colgueis carteles de su festival solidario. Descargáoslo, y pegarlo donde querais, que no han podido llevarlo a imprenta. És urgente!!!
(Copia éste texto y envíalo por mail, si no lo haces Esperanza Aguirre no llegará a final de mes, y como ella es católica dios se enfadará y te puteará el fin de año!!)

6 de Enero, 21 horas, KGB - FESTIVAL BENÉFICO CON ESPE

El próximo sábado 6 de enero, la ciudad de Barcelona mostrará al conjunto del estado Español su solidaridad económica organizando el concierto benéfico: “1 EURO PARA ESPE”, en la emblemática sala KGB, reabierta para el disfrute de todos y todas.
LOS SEÑORES DE PELAEZ, grupo irreverente y irreflexivo, con un disco editado en el mercado (Universo Peláez) y preparando el segundo. Fuertemente conmovidos por la campaña “1 euro para espe” (ver http://www.1europaraespe.es) que recoge aportaciones de un euro para hacer la vida de Esperanza Aguirre más asequible, ahora que no llega a final de mes, han decidido organizar éste evento. De la recaudación que se consiga en éste magnífico y solidario día de reyes, LOS SEÑORES DE PELAEZ, se comprometen a entregar un euro (1 €) al número de cuenta de ésta campaña y dos euros (2 €) a algún/a joven que le cueste llegar a final de mes.
Para hacer más grande éste acto de solidaridad los compañeros de “LA SONRISA DEL DIABLO” (premio Fortuna Music), abrirán el festival benéfico.

Tu conciencia te espera el próximo SÁBADO 6 DE ENERO a las 21 horas en la sala KGB (Alegre de Dalt, 55. Metro L4 Joanic - Barcelona).

Para más información DEJA 1 COMENTARIO

PUBLICITAR EL ACTO POR DIOS, QUE BARCELONA NO PUEDE SER INSOLIDARIA Y HAY QUE LLENAR LA SALA!!!!!!!!!!

1 €uro para "Espe"

BONITA INICIATIVA SOLIDARIA NAVIDEÑA DE LOS SEÑORES DE PELAEZ

ROBA INTERIOR... pors i similars

Afirmemos antes de empezar a hablar: Cómo está el patio no?

Davant què?

Entre d'altres (creació del Govern d'Entesa), el que més butllofes ha creat és la Consellería d'Interior per a Joan Saura. Descolocados unos, enfadados otros... Al principi em vaig quedar descolocat, era l'última consellería que m'imaginava a mans de l'esquerra transformadora, però no ho vaig trobar malament d'entrada, simplement ho vaig trobar un marrón, ni mal ni bien, un marronazo. Però no em negaran el ventall de possibilitats que crea. Sabent que el Conseller d'Interior és el de: catàstrofes naturals, trànsit amb operacions sortida inclòs, robatoris a pisos de pobres i a supercases de rics (http://lalodepelaez.blogspot.com/2006_05_01_lalodepelaez_archive.html - articulito dónde ya hablaba de la seguridad), manifestacions de mossos i mosses, manifestacions en general i en particular... Marrons, però aixó sí, quota de pantalla homologable a la del president del govern. I si ho fas bé, laureles i eunucos!! I si ho fas bé... Però clar les opinions dels opinadors parteixen de la tesi: Un eco hippie no pot fer bé això del control. Tócame las pelotas, com si no haguèssim governat cap Ajuntament i cap d'ells no tinguès aquestes competències en petit (bé Sabadell no era tant petit). Tócame las pelotas. I lògicament pors entren:

Entre els d'esquerres:

Com es pot ser d'esquerres i portar interior? Es pregunten elles i ells. Doncs fent-ho companys. Voler governar, voler ser alternativa significa això; governar. I és precisament a una consellería d'amplies competències i recursos on pots fer notar que ets alternativa. La llàstima és que la seguretat en aquest país continua sent entesa a partir del control i la represió; herència de quaranta anys de franquisme, motiu pel qual l'esquerra, gran damnificada de la seguretat franquista, li entrava pànic parlar d'aquest temes, però ja toca, ja ens hem renovat. Ara caldrà veure les mesures socials de prevenció, de detecció, de compensació a la societat... Vamos: Más vale prevenir que curar! como decía aquél doctor con programa en la TVE de los 80: Ramón Sánchez - Ocaña (Gracias Elena!!!).

I els de dretes:

Esgarrifats, nerviosos, enfadats. Com s'atreveixen els d'esquerres de debó a tocar-nos la nostra màxima competència? Noorl! diría xiquito. Es putejar la línia de flotació de la dreta. Si els d'esquerres es fiquen a allò que és el centre del discurs neocon, cagada la han. De fet es queden sense discurs de contraposició. Es a dir, PP, CiU i Bush es forcen a augmentar la por als habitants d'un lloc, una cosa així com està fent Piqué, que si Saura es amic dels ocupes, que si Saura no s'imposarà, que si... Posant la por al cos del personal. Per que ells en tenen molta de por. Perquè?

Resolució:

Doncs es molt fàcil, si la Consellería d'Interior aconsegueix més seguretat, millor i més ràpida intervenció a les catàstrofes naturals, incendis... millorar el trànsit, etecé. I si a més de fer-ho bé ho fa d'una altre forma, amb uns altres mètodes: diàleg, participació, prevenció, condemnes socials... Tocado y hundido, la dreta ja pot començar a fer les maletes.

Ja serà la hostia el día que a més mostrem un altre sistema econòmic alternatiu, sostenible, i on tothom tingui de tot. Com dirien els de QDS: bogavante para todos y bueno!

De fet jo d'Interior, lo que me pido es la ropa.

A quí votarà la Juani? .. o: Els polítics pensen en la Juani? Ella es la +

El passat dissabte vaig anar a veure a La Juani, última obra del cineasta Bigas Luna. El divendres vaig veure gairebé íntegre el debat dels candidats, amb escó parlamentari, a president de la Generalitat de Catalunya. El diumenge, fent "sofing", se'm van juntar ambdúes experiències visuals i en vaig treure una conclussió: Ningú vol que les Juanis i els Jonas votin...

Encara que la visió que ens proposa el cineasta sobre el jovent d'extraradi és força edulcorada (on estan les drogues Bigas?), i amb un punt de potenciació dels estereotips. Encara i així, ho reconec, el retrat és força versemblant i la pel·lícula divertida. Jo soc d'extraradi, no en soc Jonah per diver-sos succesos i motius restringits a la meva vida personal, però molt aprop meu (familia i amics) hi ha Juanis i Jonas, pel que parlo amb coneixement de causa.

La Juani i el Jonah, encara que surtin del barri físicament, mai ho faran moralment o esperitualment. Al barri hi han una sèrie de conductes i rols definits del que resulta realment difícil escapar-se. Les formes de fer, les tradicions i les corrents, irrepetibles en altres models de convivència social, són d'alta densitat i realment tots aquells que diuen que el barri marca, no menteixen. Moltísima de la gent que ha viscut a un barri, quan s'emancipen hi volen continuar visquent, o els que van fora, moltes vegades tornen. Solen anar a visitar a la família, amics i coneguts tot sovint, i fins i tot, una vegada a la setmana van al seu bar (centre neuràlgic real), de referència. Al barri el "selfmademan" o "fetasímateix" és on assoleix el seu màxim grau exponencial. Els calers ràpids per destacar. La fortalesa física o la bellesa femenina i masculina, són atributs per escalar posicions en la seva particular piràmide de rols. La intel·ligència es canvía per habilitat o picaresca. Els estudis per experiència. Els títols per calers... Per sobre de tot això tenim una presència enigmàtica: l'avorriment. El barri és avorrit, mai no hi ha res a fer, els casals de joves són pràcticament inexistents, els esplais son pels cumbes o catalufos o pijos... La plaça pública pels iaios o les mares, els bars pels pares, les cafeteríes per les mares, i, tràgica adolescència!, si hi ha bar de joves, aquest és pels que tenen pasta. Així, en el banc solitari, l'entrada de l'escala de veïns, el pati del cole on t'has colat, o la via del tren, passen les hores, s'acumulen una sobre l'altre, pesades i lentes. Vius a travès de les experiències alienes, dels germans, cosins i coneguts dels altres. Tots ells/elles han trionfat, perque van trobar feina de paleta i cobren mig quilo al mes, perque tinc un cosí que és historiador però treballa a la fàbrica i fent hores te plantes a les tres-centes mil peles o perque passant costo, o farlopa, que és fàcil, que no és perillós, que total així et quedes algo per a tú i els teus ligues, fas pasta.

LA PASTA, la sempre omnipresent PASTA, regula les aspiracions i els actes de qualsevol jove de barri. Que es mor de ganes de sortir d'allà, però que sempre ho tindrà dintre.

La Juani i el Jonah es deixen la PASTA en el cotxe, la roba (si pot ser de marca), el gimnàs, i com no: el cap de setmana. Moment únic de llibertat. I que no "falte de ná".

Sinzerament vostès creuen que el divendres a la nit algún candidat es va dirigir a aquest segment (gens menyspreable) de població? Que algú d'aquest segment va aguantar més de cinc minuts el debat? Que algun candidat es va dirigir en un to planer i clarificant?

A aquell debat van sorgir idees interessants, el Saura ho va fer realment bé (Piqué "mal que me pese" també), però els missatges no eren clars per a tothom. Per mí que m'intereso sí que ho eren. Però... Contestin vostès les preguntes que donen títol a aquesta entrada.

PD Una Consellería de Joventut necessitem!!! Esta super idea que he tingut i que poso a disposició dels partits polítics quedarà justament explicada a la propera entrada.

LÍMITS... o por fín tengo 32!!! y no soy joven pero soy joventutóleg

Estic content, ja estic a aquella edat que ningú pot obligar-te a ser jove. "Ja tinc una edat", es una frase que he recorregut al llarg dels últims quatre anys per explicar que ja soc adult, que ja estic preparat per incorporar-me a la vida normal i normalitzada i que per tant actuaré com a tal. Es a dir, ja no faré més de jove (quota) en cap lloc.

Fins i tot socialment està massa ben vist continuar en un estat de joventut perpètua. De no acceptació de responsabilitats, d'una conducta irregular davant la vida i sobretot d'una admiració perniciosa per aquella gent que sembla que no es defineixi definitivament en res, que el món no vagi amb ells. Almas libres, bohemis diuen. Gilipolles amb síndrome de Peter Pan, dic. Els meus amics i la gent que m'estima al preguntar-me que edat feia (32) i ésser contestats posaven cara de preocupació. Intentaven de fer-me pujar l'ànim (que jo no tenia mermat), dient-me frases del tipus sembles jove o et conserves molt bé. -Però es que jo soc adult i no em preocupa fer-me gran!- els responia. I ells/es posaven aquella cara del "què has de dir". La admiració per la "font de la eterna joventut" ha arribat a termes perillosos que fan que la nostra societat perdi la perspectiva de la importància de ser rica i diversa. De tenir un lloc per a tothom. Avuí en dia sembla que tothom vulgui ser jove menys els joves... I si no digues-li a un de 35 que ja no es jove. Contestarà aquella gilipollada tan gran de: soc jove d'esperit. "A la mierda!!" Dic jo. I als de 18 pregunta'ls si els agradaria tenir una casa on estar en compte de la plaça pública (d'on els avis i les mares de nens petits volen fer-los fora) on mengen pipes. Clar una casa que puguin pagar. "A la mierda" ens haurem d'anar a viure si això continua així.

La manca de polítiques serioses de joventut ha arribat a fer-nos créixer amb un fantasma que corre darrera nostre: la mateixa concepció de joventut. De fet als de la meva generació ja ens van/vam colar un gol; el d'allargar la joventut fins els 30 anys. Cosa que no havíem d'haver permés. Això va ajudar a que les polítiques residuals, els contractes precaris o l'accès a l'habitatge s'allarguès perillosament fins als 30/35 anys. Quina sol·lució va voler posar l'administració referent (*SGJ) davant aquest problema? Fàcil, tornar a voler allargar l'edat límit de la joventut. I ja va haver-hi estudiosos que parlaven de joves fins a 35 anys. Per sort des de la meva entitat ja caminaven per aquests lares i vam dir allò de "una mierda!" que tan bé expresa el meu estimat Fernando Fernan Gómez. Això sí raonant i donant informació, i lògicament, convencent i pactant. Des d'aquí una felicitació a Toni Salvadó i Pau Serracant que amb el seu estudi "Forever Young", que ens va guiar per aquesta difícil senda de demostrar que teníem raó. De fet encara continuem intentant de demostrar-ho, encara se'ns discuteix...

Un fet inexcusable per a que les polítiques de joventut continuin sent perifèriques (de fet qualsevol polític que en faci, et diu que son la germana petita de l'administració) es no dotar-la de recursos. Solen ser la partida més petita de les administracions. Flac favor a les generacions futures i a la millora del sistema d'estat del benestar. De fet no invertir en joventut es no invertir en progrés. Però intentaré d'arribar a una de les arrels del problema: els partits polítics i la seva forma de crear discurs i propostes en matèria de polítiques de joventut.

Els partits amb la seva actitud sembla que creguin que les polítiques de joventut no son una qüestió de partit (i amb això vull dir de tot el partit), i li traspasen la competència plena a les joventuts polítiques. Com si no fessin res mes. Les joventuts polítiques tenen part de la competència de creació de discurs en polítiques de joventut, igual que en cultura, economía, treball, indústria. Es a dir, les joventuts polítiques estan obligades a fer discurs de tot des d'una perspectiva jove. I "ojo!", algunes ho fan i a més realment bé.

Però això sí, no conec cap partit polític que tingui una àrea (sectorial, àmbit...) de joventut. I així com coi volem posar els problemes del jovent en el centre del debat polític? Sinzerament no es pot. Perquè? Doncs per que no tenen un debat seriós al voltant del tema, els debats seriosos els tenen el global de les organitzacions (president inclusive), no l'acceptació directa de "eso que hacen los jóvenes".

Per aconseguir això es important que els mateixos joves, que acostumen a incorporar-se a tot acceptant perfils de baixa intensitat i que requereixen curricularment el fet de ser jove (quota). Renunciïn a això i competeixin per ocupar els primers llocs de les organitzacions. Si un no actua com adult mai li accepten la condició.

Jo continuaré competint.

"A la mierda!!"

(*SGJ) es Secretaría General de Joventut de la Generalitat de Catalunya

EL SABADO HAGO UNA CENITA - FIESTA POR MI CUMPLEAÑOS

Tengo muchas cosas de las que opinar, pero últimamente me falta tiempo, así que, como sois bastantes los amigos y amigas que veis éste blog, quedais invitados a ésta fiesta.
Tan sólo avisarme, por lo de reservar sitio.

Ale pues!


CLICA ENCIMA DE LA POSTAL PARA VERLA

La Vinyeta del Martí V o RUBIANES ESTÁS DE SUERTE

Estás de suerte Rubianes, fíjate, la derecha ahora sólo anula espectáculos que no van con su cuerda. En tiempos de Lorca, que ahora homenajeas, a aquellos que no iban con su cuerda los mataban.

Hoy es un día para estar orgulloso de ser de CCOO.

Rubianes en Madrid.

Rubianes en la sede de CCOO actuando.

CCOO coherente (muy poquitos pueden decir lo mismo).

A los catalanes de postín una frase culé: Que n'aprenguin!!

La Vinyeta del Martí IV (i última)

Martí ha decidit obrir el seu propi blog, així que ja no cal la meva aportació per divulgar la seva obra. Us recomano una visita setmanal al seu blog MARTINAZZO. L'actualitat vista des dels ulls d'un artista polifacètic (escriptor, actor, director d'escena, artista plàstic...), i Montmeloní. Ese pueblo.

Bendita conversación estival... o de ¿que pasa si suben los tipos de interés? 2

Aquí un artículo que aclara que ésto es un marrón compañeros y compañeras. Alto nivel.
http://http://anarres.zoomblog.com/archivo/2006/09/03/esclat-de-la-bombolla-immobiliria-Si-q.html

Bendita conversación estival... o de ¿que pasa si suben los tipos de interés?

Ante todo Buenas Tardes. ¿Que Tal? Las Vacaciones Bien, Gracias. Y después de la letanía predecesora y de deseárles lo mejor para ustedes y ustedas en éste nuevo curso, al lío que viene el tío...

El verano, bendito todo él, trae consigo la desaceleración de los ritmos de trabajo, (todo se deja para septiembre y así me veo), y después de la desaceleración las consiguientes vacaciones.

Con ello (con la desaceleración) y sobretodo con las vacaciones, intento recuperar una de las costumbres más sanas de mi juventud, la conversación infructuosa. Para ello siempre he contado con un gran conversador, mi buen compañero de grupo y mejor amigo: Xavi Castellana.

Entre los dos hemos sido capaces de aburrir una piedra, asustar a los demás interlocutores (al grito de éstos dos se pegan), o llegar al término del todo es relativo. Por lo menos en lo básico nos ponemos de acuerdo, y resulta gracioso que un sindicalista y un hombre de empresa se pongan de acuerdo. Además de gracioso también resulta esperanzador. Puesto los dos trabajamos en los dos extremos del mismo edificio (la economía), y defendemos diferentes intereses, por ello sus palabras siempre me resultan interesantes, aunque alguna me pueda crispar.

Éste verano hemos trivializado alrededor de un tema, la vivienda. A los dos nos tenía asustados, y los dos estábamos de acuerdo en el peligro latente que hay ahora mismo en nuestra sociedad. ¿Qué pasa si suben los tipos de interés?

Por un lado tendríamos a muchas familias rozando la pobreza relativa, el no llegar a final de mes, el de ¿hoy que cenamos?, o aún peor, la determinación de escoger entre pagar comida, o gas, o agua, o la hipoteca. Y claro si no pagas la hipoteca el banco pues se enfada y se queda con la casa, y dónde vas con los precios que hay, y yo no me voy, y el banco me desahucia...

¿Y el banco que hace con la casa? La vende, ¿a quién?, a posibles desahuciados. Porque no nos engañemos, ¿cómo se paga una hipoteca de 1200 €? *(importe calculado para una hipoteca de 250000 € a pagar en 30 años a un 3’96% de interés según BBVA http://www.bbva.es/TLBS/tlbs/jsp/esp/microsit/hipfac06tu.jsp) Pues entre dos sueldos, que no pueden ser bajos y que deben durar en el tiempo, además de crecer. Pongámonos a suponer. Soy Virginia trabajo de auxiliar administrativa en una oficina y me pagan 700 € al mes, mi novio se llama Juan, trabaja de camarero y cobra 800 € al mes con propinas. Entre los dos cobramos 1500 €, ¿Señor banco me da una hipoteca?. Y después de que le avalara toda su parentela se la dan. Y ellos empiezan a pagar. Pero no pueden vivir en el piso hasta que alguno de los dos consiga un mejor trabajo. Y el día que lo consiguen éste és temporal pero con posibilidad de promoción. En una empresa grande de esas que como hacen producción cualquier día se deslocaliza. Pero bueno ahora ella cobra 1000 € y él estirando propinas llega a los 900 €. Pero claro como trabajan en polígonos industriales tienen que tener un coche y una moto. Y claro como no han podido ahorrar todos los muebles y electrodomésticos los tienen financiados. Pues no llegan a final de mes después de pagar las letras. Le ponen una vela a Santo Tomé para que no se estropee ningún electrodoméstico ni vehículo, y en vacaciones además de gorrear apartamento de los papis (que ellos con trabajos parecidos si pudieron pagar piso y segunda residencia), repasan las fotos de los años en que no pagaban hipoteca. Y cada día que hay un gasto nuevo todo se complica más y llega el día en que el dinero lleva tres meses sin llegar y no se puede pagar algo. Y con ese algo el deshaucio, y volvemos a empezar....

Xavi me dice y me repite que a los bancos no les interesa quedarse con los pisos hipotecados, que eso puede crear un crack económico.

Yo le digo que los jóvenes que estan pasando por el aro de los precios altos lo hacen ante la expectativa de que nunca se va a peor, sinó a mejor, y de que lógicamente ellos superarán el nivel de vida de sus padres. Pero cabe el riesgo gordo de que eso no pase. Incluso me aventuro a decir que eso no pasará en muchos casos.

Y los dos concluímos después de mucho más hablar que mejor que no suban los tipos de interés.

Un mes después unos tipos suben los tipos....

Un marrón gente, un marrón...

PD Y a todas éstas ¿Qué pasa si yo lo que quiero es vivir sólo? ¿Estoy obligado a obligar a alguien a quererme? ¿No me puedo separar? No si al final detrás de ésto va a estar la iglesia.

TANCAT PER VACANCES

Muuuuuy merecidas, por cierto.

PETONETS A TODAS Y TODOS (Bueno a alguno/a no, a ese collejas).

Avuí se m'han inflat els nassos amb tot plegat...

pel que us recomano sentir una cançó que ja recomana molt encertadament Tània....
http://www.youtube.com/watch?v=WE6d9RmCbR4

inflar



[s. XIV; del ll. inflare, íd., der. de flare 'bufar']

v 1 1 tr Omplir amb aire, gas o líquid un cos, de material flexible o elàstic, de manera que les seves parets adquireixen convexitat exterior i esdevenen tenses o el seu volum augmenta. Inflar una pilota, un globus, un pneumàtic. El vent infla les veles. Ha inflat una paperina i l'ha feta explotar.


2 tr p ext Augmentar anormalment. Les pluges han inflat el riu.


3 tr fig Exagerar. Inflar la veu. Inflar una notícia.


4 pron Engreixar-se molt en poc temps.


5 pron fig Envanir-se.


6 tr PAT Fer, una causa morbosa, que un òrgan o una part del cos esdevinguin més voluminosos.


7 pron PAT Esdevenir més voluminós un òrgan o una part del cos.


8 inflar el cap (a algú) fig Incitar-lo amb explicacions o raonaments tendenciosos, etc.


9 inflar la cara (o els morros, etc) (a algú) col·loq i hiperb Pegar-li molt fort.

2 tr ECON Augmentar un preu, un capital, etc, anormalment, excessivament.

3 inflar el cuir ADOB Preparar la pell per a l'adob, especialment la destinada a sola d'adob vegetal.

LECTURES D'ESTIUET IV - Vuelvo -

Torno a les lectures lleugeres d'estiu. Allò que vaig prometre. Us faig dipositadors d'un altre escrit meu. Es tracta d'una novela curta; es diu VUELVO. I es prou estrambòtica i estranya, vamos, com si l'haguès fet jo.

LALO

¡Por fin solo!

El olor hace ya por lo menos cinco horas que és inaguantable, pero reconozco que a mí me resulta beneficioso. Me entretiene sentir la decadencia en su más disimulada manifestación. El olor, eso sí, es la manifestación de la decadencia más molesta. Me incomoda. Y la incomodidad, ahora, como si yo fuera un buen sádico, me produce placer, me ayuda a olvidar, me distrae.

La gorda es inaguantable, ya me ha preguntado cinco o seis veces que era lo que he venido a hacer, que de dónde soy, que cuantos años tengo... y en un viaje de diez horas donde sólo ha transcurrido la mitad del mismo, cinco veces es una vez por hora, cinco veces ¡son muchas! Teniendo en cuenta que yo llevo el mp3 encendido desde que hemos salido, que me giro en todo momento a mirar por la ventana, y que la única vez que hemos parado he huido en dirección contraria a la suya, hacerme cinco preguntas son mucho esfuerzo preguntón, supongo que la gorda está realmente aburrida. La gorda, además, parece ser perseverante. Por lo menos lo resulta ante los bocadillos de morcilla de arroz que se zampa, ya lleva tres. Al principio, al sentarse a mi lado, creía que era bigote lo que se asomaba debajo de la nariz. Pero no, es el rastro de tantos y tantos bocados que resumen su amplia insatisfacción en cada deglutido que comete. Mientras muerde, sus ojos prácticamente se quedan en blanco, y se escurre una gota de aceite amarillento por la comisura de sus labios, en ese momento, emite un ruido nasal, que seguramente, con el descodificador adecuado, podríamos decir que es un orgasmo. Disfruta, de eso no cabe la menor duda, pero huele, huele como la madre que la parió, o quizás su madre no huele así, pero la gorda huele mucho.

Una mezcla entre sudado de sobaco, sudado de entrepierna y sudado de “entregenerosospechos”, que de eso va realmente sobrada, de pechos y de sudor, la gorda así huele. Pero con un fondo de olor a ajo, que debe ser el propio sudor catalizando los condimentos de la morcilla. En el momento que sacó de la bolsa del “mercadona” el tercer bocadillo y retiraba con primor y delicadeza (debe ser la única vez que es delicada) el papel de plata, he tenido un ataque de malhumor. He estado por abrir la cremallera de mis pantalones y decirle si realmente quería disfrutar con una morcilla. A veces pienso que estoy loco. No por pensar en hacer lo que iba a hacer. Si no por ponerme en el evidente riesgo de recibir una respuesta afirmativa. Claro ¡para chulo yo! Y si le digo eso, luego no puedo decir que no. A veces pienso que estoy loco.Ahora duerme en las butacas de al lado, quién coño será el maldito estilista o el jodido diseñador de moda que ha devuelto las mallas de lycra al mundo. Además su camiseta que actúa de top no soporta la presión de tanta carne, y poco a poco se escurre hacia arriba. Vamos que tengo la perfecta visión de sus labios, y no hablo de los de la boca, y además de la parte baja de su sostén. Y ante esa imagen que a priori no puedo soportar, me es imposible retirar la mirada. Poco a poco voy imaginando que la camiseta se sube hasta arriba y un pecho le cae por el costado. Creo que hasta me está gustando la idea. Pero lo de las mallas de lycra y rojas, es de un mal gusto insoportable, es como tener una mujer que viene de visitar a flash gordon, desnuda de cintura para abajo. Y que a mí me perdonen, pero que un trozo de tela se meta hacia dentro de uno mismo de esa manera no puede ser ni sano ni cómodo. Vuelvo a mirarle la teta, la izquierda, que es la que parece que se vaya a caer.

70 anys després

GUERNICA

LÍBAN

Una buena causa

Sento saltar-me la promesa de que les entrades que faria no serien sesudes, però es que el tema del Líban clama al cel. Me'n faig partícip. I faig meva la convocatòria del meu sindicat. Us adjunto un text de Ghassan Saliba, secretari d'immigració de CCOO de Catalunya i espectador en primera persona d'aquesta nova guerra que gaudeix de la inutilitat de les institucions internacionals i dels paisos tant desenvolupats i tant covards...

http://www.ccoo.cat/pdf_documents/ghassan_liban.pdf

CCOO insta a participar en la convocatòria del dijous dia 20, a les 20 hores, a la plaça de Sant Jaume

CCOO DE CATALUNYA CONVOCA A MOBILITZAR-SE CONTRA LA GUERRA I L’OCUPACIÓ, I PER LA PAU A ORIENT MITJÀ

CCOO de Catalunya, davant el greu deteriorament de la situació a l’Orient Mitjà amb la desproporcionada intervenció militar d’Israel, fem una crida a la paralització immediata de la intervenció militar. No poden consentir-se més actes de guerra que posen en qüestió les legítimes aspiracions i drets de les poblacions civils que volen viure en pau i amb dignitat.

Cal reaccionar i mobilitzar-nos: no podem esgotar la nostra indignació davant la continuada vulneració del dret internacional; no podem assistir impotents davant les continuades imatges de destrucció i mort.

CCOO de Catalunya ens reafirmem en la nostra convicció de que no pot haver-hi solució militar al conflicte d’Orient Mitjà, rebutgem que l’única estratègia que compti sigui la militar. Reclamem la urgent mobilització de la ciutadania per tal d’exigir el cessament de la guerra i de l’ocupació. Cal exigir la renúncia a qualsevol forma de violència i a la utilització d’una diferent vara de mesurar en l’exigència de condicions a les parts. Cal defensar el dret internacional: la pau a Orient Mitjà implica el reconeixement de l’existència d’Israel i, alhora, el del dret a l’existència d’un Estat Palestí en els territoris ocupats de forma il·legal des de 1967.

CCOO de Catalunya considerem que la societat no pot contemplar més temps en silenci l’actual situació. Reclamem una mobilització ciutadana per exigir la fi de la violència, el respecte a la legalitat internacional i la fi dels càstigs col·lectius contra les poblacions civils. Exigim del Govern espanyol, de les institucions de la UE i de les NNUU una actuació urgent per acabar amb l’actual situació.

Per tot això, CCOO de Catalunya convoquem a participar en la concentració del proper dijous dia 20, a les 20 hores, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

PER LA PAU, CONTRA LA GUERRA, CONTRA LA INTERVENCIÓ MILITAR I L’OCUPACIÓ.
PER LA DEFENSA DE LA LEGALITAT INTERNACIONAL, EN SOLIDARITAT AMB ELS POBLES QUE PATEIXEN A GAZA, BEIRUT, LÍBAN, CISJORDANIA, HAIFA.....


Barcelona 18 de juliol de 2006

LITTLE 15 (Depeche Mode) - clica aquí per sentir-la)

LECTURES D'ESTIUET - 3

Pel cap de setmana, una cançó que s'allunya del seu repertori habitual. Minimalista, amb una atmòsfera gairebé clàssica i una melodía repetitiva, alegoría a la tornada ben trobada. La perfecta cançó per revolcar-se a la melancolia...

Mira que tengo el día tonto.

Hartazgo de Depeche Mode hem vaig fer a la meva adolescència. Un grupo fetiche en mi haber.

Pequeña quinceañera
Pides ayuda para olvidartedel mundo exterior

No eres parte de él todavía

Y si pudieras conducir

Podrías conducirte lejos

A un lugar más feliz

A un día más feliz

Eso existe en tu mente

Y en tu sonrisa

Ella podría escaparse allí

Apenas durante algún tiempo

Pequeña quinceañera

Pequeña quinceañera

Porqué mezclas lo liso con lo áspero

Cuando las cosas funcionan bien

Son ya más que bastante

Ella conoce tu mente

No está todavía ligada

Con el resto del mundo

Y sus pequeñas intrigas

Conoces

Sabes lo que ella significa

Igual que el tiempo se va.
Y cuando tu veas lo que ella ve
Serás
Pequeña quinceañera

Pequeña quinceañera
Porqué ella tiene que defender

Sus sensaciones internas

Porqué fingir

Ella no ha tenido una vida

Una vida cercana que le falta
Ahora todo lo que ella desea

Son tres pequeños deseos

Ella desea ver con tus ojos

Ella desea sonreír con tu sonrisa

Ella desea una sorpresa agradable

De vez en cuando

Pequeña quinceañera

Little 15

you help her forget

the world outside

you're not part of it yet

and if you could drive

you could drive her away

to a happier place

to a happier day

that exists in your mind

and in your smiles

he could escape there

just for a while

little 15

little 15

why take the smooth with the rough

when things run smooth

it's already more than enough

she knows your mind

is not yet in league

with the rest of the world

and it's little intrigues

do you understand

do you know what she means

as time goes by

and when you've seen what she's seen

you will

little 15

little 15

why does she have to defend

her feelings inside

why pretend

she's not had a life

a life of near misses

now all that she wants

is 3 little wishes

she wants to see with your eyes

she wants to smile with your smile

she wants a nice surprise

every once in a while

little 15

Lectures D'Estiuet - 2 (CLICA AQUÍ PER VEURE EL VIDEO)

SEE EMILY PLAY

Syd Barrett ha mort a l'edat de 60 anys.

El maig de 1967 van introduïr a la cara B del single "Scarecrow" (quina visió tú), aquest tema, fet tot ell per Syd Barrett. És un clar exemple tant del rock psicodèlic com del que pot fer una persona abans d'entrar en el món psicoactiu. Syd va dir que el va composar mentre penjat de drogues estava amb una noia que es deia Emily al bosc, mitomanía feta només dir-vos que és el meu tema favorit de Pink Floyd. Us recomano activar el link de You Tube per sentir el tema de fons mentre llegiu la lletra.

lalo

"See Emily Play"

Emily tries but misunderstands, ah ooh

She often inclined to borrow somebody's dreams till tomorrow

There is no other day

Let's try it another way

You'll lose your mind and play

Free games for may

See Emily play

Soon after dark Emily cries, ah ooh

Gazing through trees in sorrow hardly a sound till tomorrow

There is no other day

Let's try it another way

You'll lose your mind and play

Free games for may

See Emily play

Put on a gown that touches the ground, ah ooh

Float on a river forever and ever,

EmilyThere is no other day

Let's try it another way

You'll lose your mind and play

Free games for may

See Emily play

“Ver a Emily jugar”

Emily lo intenta pero entienden mal, ah ooh

Ella a menudo se inclina a pedir prestado a alguien para soñar hasta mañana

No hay otro día

Intentémoslo de otra manera

Perderás tu mente y tu juego

Los juegos libres para poder

Ver el juego de Emily

Pronto después de que grite Emily es oscuro, ah ooh

El mirar a través de árboles duele mientras un sonido llega antes de mañana

No hay otro día

Intentémoslo de otra manera

Perderás tu mente y tu juego

Los juegos libres para poder

Ver el juego de Emily

Poner encendido un vestido que toque la tierra, ah ooh

Flotar en un río por siempre y siempre, Emily

No hay otro día

Intentémoslo de otra manera

Perderás tu mente y tu juego

Los juegos libres para poder

Ver el juego de Emily

LECTURES D'ESTIUET -1

HISTÒRIA D'UN TXARNEGO

És el meu projecte de llibre, ja porto amb ell un parell d'anys. Encara que continuadament podríem dir que li he dedicat 10 dies. Va del que diu el títol. Comentaristes habituals d'aquest blog ja han llegit trocets. I fins i tot a Clarísima li vaig arribar a demanar que m'ajudés a corregir-ho ortogràficament. A Tània sembla que li va agradar (i és una gran lectora, i fins i tot escriptora de relat curt). Bé, no m'allargo, aquí us deixo el principi d'un dels meus reptes. El meu llibre...

- Doctor Morgades, es troba bé? Aquella pregunta li ressonava dins el cap, la infermera la va repetir almenys tres vegades, però aquell part se li estava posant molt malament al doctor. Sentia la suor com si fos un xàfec que li plogués només al front. Suava com quan juga al tenis. Ah! El tenis. De tenis sí que en sabia Morgades, però de metge, de metge no tant. Bé, no tant com el seu pare, o com el seu avi... I es que en Morgades era, evidentment, de la família Morgades, una de les nissagues de metges més coneguda de Barcelona, i ell, Pepet a Cal Morgades, havia de continuar amb aquesta estúpida tradició, estúpida però insalvable. Encara que el tenis li agradava molt més, i de fet, en sabia molt més. Al club (de tenis) tothom ho sabia, tothom sabia que era tenis el que sabia en Morgades. A Bellvitge també ho sabien. Tothom sabia que de tenista era dels millors, però de metge, de metge no tant.
La llevadora que també sabia lo del tenis, també sabia que no era pas el tenis el que se li estava posant malament al doctor Morgades. Ella sabia de valent que era el que feia que Morgades canvies el seu color de pell habitual. El que feia que agafés aquell to groc amb matisos blavosos, el que el feia suar com una truja abans de sofrir la transformació en botifarra. Total, els quinze anys que havien compartit portant nens i nenes al món, i sense cap viatge a París, donen de sí com per conèixer tots els defectes i virtuts, com per conèixer en profunditat, en la més absoluta profunditat, les coses de l’un i de l’altre. Com la virtut del tenis, la que tenia el doctor. Encara que a en Morgades, aquests quinze anys li havien servit per millorar el seu canell. I així exercir la vaselina com el millor Santana.
- Això, això pensa en el tenis, pensa en el partit de després... Es deia a sí mateix en Morgades mentre intentava sobreposar-se al seu estat febril i assistir al part com a mínim dempeus. I es que Bellvitge, i l’Antònia (la llevadora), al doctor li eren les seves actuals àncores i creus. Ja portava un any demanant el trasllat a un altre hospital, necessitava allunyar-se de l’ombra de l’Antònia com fos. Massa coses, massa pressió per un home, es deia a sí mateix mentre perdia mica a mica el control sobre la seva consciència.
Sort en tenia el en breu nounat, així com la seva mare, de la excel·lent professionalitat de la Sra. Antònia, la millor llevadora de tot Bellvitge. Que farta del malestar del doctor remugava entre dents que si aquest part durava deu minuts més en Morgades se’ls desmaiava. Mentre la infermera en pràctiques dissimulava una rialleta i observava el canvi de color del doctor i la seva impressionant forma de suar. Hores d’ara tot s’estava complicant més del normal, el part no acabava, i Morgades ja feia tard al partit que tenia amb el Samaranch, el president de la diputació. I com de tenis en sabia tant, amés de que amb el contrincant era millor no posar-se a males, com amb ningú afí al règim, a l’Antònia li sabia greu.
Aquell tuf, era aquella maleïda olor penetrant i insuportable el que l’estava matant. Mai havia suportat la olor a fregit de bar, i en aquell estat febril només es podia concentrar en aquella fortor. Ja no sabia si donaria a llum un nen, una nena, o un plat de calamars a la romana. El tuf a cada segon que passava es feia molt més intens, Morgades ja feia com a mínim quinze minuts que delirava. I enmig del seu deliri de calamars per aquí, “xocos” per allà i peixet fregit per ves a saber on, el doctor es desplomà a terra.
I com les desgràcies mai no venen soles mentre Morgades cau, el nounat per fi decideix a aparèixer entre les cames de la seva mare. La infermera assistenta que crida mentre es llença literalment a terra a assistir a en Morgades (no cal que us recordi que el doctor era ben plantat, i que la classe és la classe). El nounat ja té una espatlla fora, mentre l’Antònia li agafa el cap i escridassa a la infermera per a que truqui a algú i que s’emportin d’allà a Morgades. La mare només crida i plora. Èpica, èpica de dolor i sang.
En Samaranch va entendre la gravetat del problema i va ajornar el partit fins el mes vinent. Morgades mai jugaria aquell partit.

LECTURES D'ESTIUET

Amics i amigues. Amigues i amics, d'aquest blog. M'he decidit a iniciar les vacances, però ho farem poc a poc. I començaré doncs a descarregar el cervell de reflexions sesudes. L'ompliré de visions més artístiques, més fràgils, fins i tot més banals. I com que us vull apropar a aquesta manera meva d'iniciar les vacances, crec que és millor iniciar-les plegats. AVUÍ COMENÇAREM LA DESCONEXIÓ MENTAL!!

Per fer-ho en comptes d'escriure sobre l'actualitat i les seves conseqüències, escriuré històries, copiaré històries, i us faré tot un seguit d'escrits que us serviran per llegir ara mateix, imprimir-ho i fer-ho allà on us vingui de gust. Hi haurà de tot tipus: extractes de relats meus, de poesía meva, de coses que trobi que encara que no siguin meves m'hagin aportat quelcom. La idea és que hem doneu les vostres opinions. I que aquí trobeu coses que en principi no les haguèssiu trobat enlloc.

COMENCEM LES VACANCES DONCS?

Si no fuera por Ana Belén

La verdad es que hay dias en que todo parece más torcido de la cuenta. Los titulares hoy son estremecedores, los inmigrantes de Ceuta (2), los 18 en las playas del Sáhara o los 40 viajeros del metro de Valencia són muertes estúpidas, sin sentido. Muertes que se pueden evitar todas ellas y que la falta de mandatarios con altura de miras, y la actitud servil de una sociedad controlada por el único poder no democrático (el empresarial y económico) asumen con cierta normalidad. La tristeza general (por las de Valencia), y la cierta indiferencia por las de los inmigrantes, muestran la enfermedad endémica de nuestro sistema. Y es que hay que volver a cuestionar el sistema, abiertamente, sin complejos. Mucha gente que lo cuestiona lo hace a partir de la búsqueda de referentes anteriores (léase sistema comunista), que seguramente puede ser muy bueno, pero que una vez probado parece ser que no funcionó. Me conformo con que crezca la corriente que cuestiona el actual, el del otro mundo es posible, y que la búsqueda de recetas de cambio parta del consenso y la no imposición (como históricamente ha hecho la izquierda entre ella, que como todos tenían la razón, todos luchaban contra todos; y el verdadero enemigo campaba a sus anchas).

Además hoy un compañero del sindicato me ha cardado una bronca del carajo (al final correspondida), por una gestión que ya estábamos haciendo, pero no en el orden que él entendía como correcto, y por ello lo hacíamos mal.

Por suerte el sábado fui de Fiesta Mayor a mi pueblo, allí Ana Belén y Victor Manuel hacian gala de su arte. Y mi cuñada, mi hermana, la de organización y yo mismo nos desgañitábamos al grito de tía buena.

Los de la izquierda acomplejada decían que Ana Belén se había operado, que iba de divina, que qué se cree. Y es que en la izquierda (como en botica), lo que hay es mucha envidia.

Pero Ana Belén con todos los años que tiene estaba de per sucar-hi pà, cantaba de puta madre y hace muy buena pareja con Victor Manuel.

A los 60 yo también quiero estar así.

Y ellos tan contentos...

Porque una vez más Rayoy y Carod-Rovira coinciden en su sentido del voto. Ellos votaban porque la selección fuera eliminada en cuartos. Y si puedesh sher antesh puesh oiga sho firmaba!- declaró el lider popular. Ayer se brindó con cava catalán y champagne francés a la salida del restaurante donde fueron cogidos infraganti los dos líderes políticos. La foto que abre éste artículo lo muestra, aunque trucada por la FAES para que parezca un fotomontaje la foto es real. Carod al verse sorprendido exclamó: Jo només pazaba ped aquí...
Porque lo de Carod estaba claro, él con españa, pués no. Cuestión de fe.
¿Pero Rajoy? Que la afición española se llame marea roja... Mal! ¿Y si vuelven a pedir la república? Pero que Zapatero sea presidente y la selección gane... Fatal! Vamosh que me voy a la cola del paro! dijo él mientras encendía un purito.
Pero es que en hinchadas no hay color. Yo ya lo dije... Brasil!


NO HAY COLOR....
aporellosoeee... aporellosoeee....

I ara a estudiar...

Ara ja podràs estudiar que és la negociació col·lectiva, com funciona a Catalunya i per a què serveix. Et recomano una profe, ja la coneixes, la Campano...

PD No pateixis que alguna cosa has fet bé... que diver va ser Barcelona'92. Perdó, perdó, lo de la euroregió es una gran proposta, i l'estatut. I l'esmorzar que hem vas pagar (encara que havíem quedat per sopar eh!).

LA VINYETA DEL MARTÍ III

I és que de vegades la política entre partits a catalunya sembla més una relació sexual - amorosa que no pas un altre cosa. O no?

JA VE EL COCO!!!

Jo que en principi i després de tot el sorollam no volia parlar-ne, és clar, no puc ser insensible a la realitat política del meu país, i més quan el meu país està espantat. Molt espantat. La gent responsable hem d'actuar.

Catalanets, no patiu, prepareu-vos perqué EL COCO ja és aquí.

Els catalanets i catalanetes de pensament únic, han patit dos espants, i dos espants de diferent ona expansiva. I els polítics un altre... o no?

Per una banda estan la tribu dels independentistes del tot i de debó i tunoetsigualquejoistes, aquests que per oblidar-se la càmera de fotos a "Madrit" i no poder tenir retrat amb el president del país veí van trobar l'excusa perfecte per oblidar-se del seny català i parlar des de les entranyes. Aquests han patit la revolcada política més sonora de les últimes dècades. I és que una foto amb el president que no és el seu tenía més valor que assolir noves quotes de poder pel país que sí era el seu. I clar! La resta de catalanets mortals i normalets, els de sempre, "pues" tampoc som gilipolles. Els resultats canten... Com també canten els números de la participació. I és que a tall de la següent fotografía; la gent normal, cansada d'alló de l'estatut que no se sap ben bé que és, van castigar als responsables de gestionar la democràcia, canviant eleccions per la platja (a mí em va tocar votar a la platja i us juro que la carretera era ben plena). I aquí teníu l'espant que ha patit la clase política. Ai! El meu espant es pensar que la clase política de tant "enmelicada" que està, ni tan sols s'hagi espantat, que trobin l'abstenció com quelcom normal. Ja no parlem d'aquells irresponsables que se l'apropien.

Però el darrer espant, l'espant dels espants, és que Catalunya per primera vegada potser que tingui un president democràticament elegit que no sigui nascut a Catalunya. OH DEU SEU!!

Aquí Montilla intentant de posar la seva millor cara, i com realment el veuen molts i moltes.

I que voleu que us digui no m'agrada gens que l'origen sigui bandera d'oposició política. No perque sigui incorrecte, ni inmoral, ni res de tot això: tansols us diré que crec que és molt PERILLÓS. Catalans de primera i de segona un altre cop?

Sempre podem cremar la moreneta per estrangera...

diria Montilla

PD I amb aquest argument trobo que Catalunya també hem rebutja a mí, com txarnego es clar... I això que porto temps creient que els que em rebutjen per l'origen dels meus pares son poquets. A la tardor ho veiem, vale?

PD 2 Jo no veig en un drap una bandera. (Cançó escrita pel grup Vocal Neutra fa ja com a mínim 17 anys...)

LA VINYETA DEL MARTÍ II

COMO UNA OLA...

Ha sido el exceso de bilis, sentimientos y gentío alrededor de la muerte de la Jurado. ¡Como cantaba la tía! ¡Que vozarrón! Pero ya está, ya está de ya está del todo... ni era una oradora de miedo, ni sus reflexiones cambiaban el curso de la historia, ni siquiera se expresaba bién, además de vivir no sólo de la canción, sinó de hipotecar su vida privada... y de vez en cuando enfadarse por ello. COMO UNA OLA de hartazgo de los cojones ver sus miles de programas especiales de homenaje a la chipionera. Ahora eso sí, reconozco la valía musical de la Jurado... cantar cantaba un rato pero sólo cantar.

COMO UNA OLA va a ser el post referéndum de l'estatut. Como también ha sido COMO UNA OLA para el tripartit. Tenemos un buen estatut, un cojonudo estatut, y ya que estamos en mi blog, un estatut que tiene la osadía de poseer un articulito que ha estado pensado y casi redactado por casi yo (y digo casi yo porque sin Andrés y el resto de Acció Jove, y Sixte de CERES de CCOO pues tampoco). Pero bueno sigo haciendo crecer mi ego el 40.4 (creo), o el dret a l'emancipació de la gent jove. Ya que ni los responsables políticos, ni las juventudes políticas, ni los lobbys de opinión, ni su padre, ni su madre, ni su tita ni ná de ná, se habian dado cuenta de la inexistencia de un articulado relativo a las necesidades de la juventud, y por ello, y no se bién porqué lo tuvimos que detectar y proponer nosotros, que tampoco somos los que teníamos la responsabilidad de hacerlo. Y eso que al principio los socialistas decían que dret a l'habitatge y yastá, los de ERC que ni fú ni fá, los de CIU que ¡qué es eso de tener derechos!, los del PP que ¡qué es eso del estatut, de los derechos de los catalanufos! y ICV pues ahí buscando la felicidad de las personas, con su honestedad, calidad, positivismo, y alejamiento paulatino de la realidad del mundo banal, pero como son los mios, pues me los quiero, que de tanto te quiero, tanto te mato, y a veces (sobretodo ayer a Saura en el debate) pues los mataba...

PD Y qué Tetas que tenía la Jurado, ¡qué tetas!

PD II En català siusplau...

LA VINYETA DEL MARTÍ

Us presento una nova secció del meu blog. La vinyeta del Martí: Martí Torras, montmeloní i artista multidisciplinar em presta la seva creació setmanal per disertar sobre el tema que ell mateix proposi. Una col·laboració que así a priori pot quedar molt xula. Dos plumas ácidas para dulcificar la existencia (que bonito que me quedó ¿no?) allá vamos. LALO

¿SGAE cosa mala o cosa buena?

Pos vaya, con los chicos de la SGAE hemos topado. Ahí está Ramoncín, el rey del pollo frito, el autor de "litros de alcohol" y de algún tema más que ahora mismo no recuerdo yo, ni la mayoría de los mortales, machacando a Joaquín Sabina por el título de su última gira: CARRETERA Y TOP MANTA...

Y sabina ante la afrenta de Ramoncín dijo: "-Que se joda. Si es más tonto, no nace. Es una broma, como cualquiera puede entender. Pero este señor -por decir algo- tan solemne no lo entiende. Más piratas y más grandes hay en las multinacionales. Quienes más pierden son los que más ganan. Y, además, los discos de Ramoncín no se venden ni en el 'top manta' ni en ningún lugar."

Joder con Sabina es un hacha el tío... no me aseguraréis que cae mejor que Ramoncín así de entrada, y que continuó viviendo de seguir haciendo música, al contrario que el Sr. Pollo Frito, que continuó viviendo de la música en todo su espectro (sobretodo el massmedia). Ante coherencias me quedo con Sabina. Pero por encima de todo el debate ¿SGAE sí o SGAE no? SGAE así no. Tasa para asegurar que los autores cobran de la difusión de su creación, claro que sí. Tasa para que sólo algunos autores cobren de lo que todos los autores creamos, claro que no.

pd. Por cierto todavía no he cobrado las SGAEs que he generado en mi corta carrera musical. Se ve que si no vas a reclamar se lo dan a Bisbal, Alejandro Sanz....

AUTOPROTECCIÓN = Ineficacia, Indeptitud, Estupidez?

I es que s'ha de ser molt estúpid per fer les declaracions que es van fer la setmana pasada sobre com fer front als: Nombrosos? asalts perpretats a diverses urbanitzacions de poblacions catalanes. Els alcaldes i alcaldesses organitzaven patrulles de veïns per "apatrullar las calles por el bien de la vecindad". I la senyora Tura els convidaba a fer-ho. Veiam, anem a veure si podem posar seny a aquest "sinsentido":

1 - Dubto molt que el número d'asalts a vivendes d'urbanitzacions d'alt estanding, mig estanding o estanding pelat sigui més alt que el que pot haver-hi al mateix període a pisos de barriades amb alta densitat poblacional a tot Catalunya. Però, es clar, no estem parlant de la mateixa qualitat de ciutadà, aquest ciutadà (el del estanding) es veu que està fet d'un altre material més valuós pel conjunt de la societat i aconsegueix que es parli d'ell a totes les institucions, i que fins i tot parli el president del govern. Els altres ciutadans de barris amb alta densitat de població no.

2 - Els veïns i veïnes que porten un Rambo dins i volen protegir-se i pendre's la justícia per la seva mà. Hem de tenir en compte que a aquest món la justícia que cadascú té o genera dins seu, és quelcom molt lloat al cinema de sobremesa. I claro tantos Chuck Norris, Jackie Chan, etc i etc. Han decidit fer patrulles veïnals. Estan gilipolles del tot.

3 - Vull entendre que el que volien dir els polítics era que aquests veïns i veïnes de standing havien de generar mesures per augmentar la seva seguretat i que a més no gravessin a la resta de ciutadans. Per que entenc que si algú decideix anar a viure a un lloc com Matadepera, o Cambrils o Breda... Lluny del primer hipermercat o botiga, és per que té calers per a com a mínim comprar-se dos vehicles. Calers per pagar la casa, que és algo més car (segons m'han dit) que un pis a Bellvitge. Calers per benzina per anar a tot arreu. Calers, calers i més calers. Un munt de calers! I no vindrà d'algun caler més per fer un impost especial sobre seguretat a aquests barris. Un impost que permeti ampliar la plantilla de les policies locals. Un impost que no gravi a tota la població, sinó només a aquella que ha decidit tenir estanding.

4 - A aquests veïns i veïnes desitjar tot el millor. Ningú té perquè viure atemorit. Però, ojo! Vostès no son Rambos, son més aviat Torrentes, i en tots dos casos a més son de ficció. Acluquin la mosca, paguin la seva seguretat (com la paguem tots) i dediquin a fer l'amor i no la guerra, que encara algú pendrà mal.

PD Recordo la meva època de regi i una de les coses més injustes era que les clases socials més desfavorides haguèssin de pagar serveis de les clases socials privilegiades. Crec que ha de ser al revès. Senyors i Senyores: els autobusos, la neteja, o l'asfaltat i manteniment d'urbanitzacions no es pot fer amb els impostos que es generen des de les urbanitzacions. Aquestes despeses es compensen des dels impostos que es generen als barris amb alta densitat, que son molt barats de mantenir...

USTEDES MISMOS

VISCA EL BARÇA! - pasiones ocultas -

Com culé que soc el dia que vam guanyar la nostra segona copa d'europa vaig cometre algun excés que altre. Amb gastroenteritis galopant em vaig cardar una copeta de Lambrusco. I evidentment el meu organisme m'ho va tornar amb un dolor estomacal de puta mare. I això és el que havia de fer la ciutat de Barcelona amb tots i totes aquells/es que en compte de putejar-se a ells/es mateixos/as per cel·lebrar l'esdeveniment, es van liar a hosties amb la nostra ciutat.

Què passaría pel seu cap?:

Métele fuego a un container por la independencia de tu país, por que el sistema te oprime, por los cuernos que te puso tu novia, por tu estreñimiento, por lo feo que es Aznar o inclusive por lo feo o fea que eres tú. Métele fuego a un container que hoy hay barra libre!! Barra libre de containers, de papeleras, de cabinas, de puestecitos de cieguitos que venden cuponcitos. De levi's, gafas, hamburguesas...

Algo así debieron sentir los diversos y diversas aficcionados/as blaugranas que auspiciados por los kinkis profesionales se apuntaron al carro.
- Hostia tú! Jo que venia a veure la quitxalla tirar petardos i m'emporto uns levi's. Quí m'ho diria!
- Doncs jo he agafat unes Ray-Ban! I la veritat es que em sento alliberat. És com si li haguès fomut aquella lletota que li tinc guardada al jefe des que hem va cardar la primera bronca!


Y ahí iban, algunos de los culés de pro, luciendo vandalismo por los cuatro costados.

¿Y el Barça que dice?....

¿Y el Barça que dice?...

¡Y el Barça que coño dice!

Pues el Barça hace eso que todos/das hemos hecho de pequeñitos, cerrar los ojos para escondernos; que si yo no veo será que ellos no me ven... ¿no?

Doncs vostès no oblidin, el Barça efectivament és més que un club. El Barça és una empresa, i com empresa seriosa que és, té quelcom a dir... i a pagar. O em tornarà a tocar pagar a mí?

Claro que si un grup de trolls, amb una qualitat musical de local "xibequero" guanya eurovisió...

Es que nos hemos vuelto locos. Joder! ¿Pa cuando Pelaez representando Andorra? Os lo juro sería la única vez en que rogaría al resto de miembros que hicieramos algo en mi lengua patria.

PD I tal com m'ha dit "Campanilla" avuí, ¿qué habrá sido de ese vendedor de la ONCE que sabía donde estaba su puesto de venta y al llegar se ha dado cuenta que se la han deslocalizado los vándalos?

LALO DE PELAEZ ¡ojo!

BEMVIDOS A MI BLOG

BEMVIDOS A MI NUEVO BLOG

A mi nuevo blog, abandono el anterior servidor, más que nada porque así cualquiera puede dejar comentarios en el mismo. ¿Y porqué me reabro un blog?

ARGUMENTARIO:

- Tengo un diario desde mi más tierna adolescencia polotant, me gusta de escribir sobre cosas que me pasan.

- Como co-cantante de un grupo (por llamarlo de alguna manera) tengo que explotar mi vena artística de muy diversas maneras.

- Como antiguo cargo público y actual cargo sindical pues puede hasta resultar interesante opinar sobre el mundo mundial y aledaños.

- Por EGO, al fin y al cabo cualquiera que se abra un blog es por ello. Por EGO.

Quedais invitados a participar del mismo mediante comentarios al mismo de la misma manera que lo hago yo.

Besos y abrazos... y hasta collejas a depende quién.