Sí, sí i tres vegades sí. La mania persecutòria té segrestada la política, però això no és nou, és intrínsec a la condició humana. I és per això que des que hi ha responsables polítics, aquests pateixen el dubte permanent sobre qui serà el seu “brutus” particular.
Per entendre això els recomanaré assistir al cinema, no entraré a la polèmica sobre qui és més cinèfil; aquell que compra crispetes i un refresc, o bé aquell altre que es queda fins aprendre de memòria el nom del script. Anem al que anàvem, els recomano fervorosament veure la oscaritzada “La vida de los otros”. Guanyadora de tal premi per criticar el sistema polític de la RDA: el comunisme. Malaguanyats els diners que s’hagin deixat en aquest jurat, perquè aquesta pel·lícula si deixa quelcom de manifest és que els bons (d’aquesta pel·lícula), són convençuts del sistema comunista, que per desgràcia seva descobreixen que estan a un règim molt dictatorial i poc comunista, o no?
A mi “La vida de los otros” a més de fer-me passar una molt bona estona em va fer pensar... Així que ja al cotxe vaig entendre que la Stasi és un invent d’un polític que tenia por a que li “fessin el llit”. I a partir d’aquí entendre el naixement de moltes de les agències d’intel·ligència que l’únic que fan es alimentar la mania persecutòria del polític de torn. Agències que existien a qualsevol model d’estat modern (comunista, capitalista o feixista), i existiran. Agències que viuen i han viscut de potenciar aquesta por, de trobar enemics on no hi havien i de gestionar la mediocritat del líder polític. Ja que a més de líder polític, aquest és persona, i com a persona té por, i la por a que et treguin del lloc que tanta suor t’ha costat assolir porta a crear agències de vigilància dels altres que en realitat serveixen de psicoteràpia davant la mania persecutòria a la que el polític s’instal·la una vegada està al poder, una vegada té quelcom a perdre.
Segurament a més de regular les quotes de gènere o d’altres tipus de quotes, als poders públics, haurem de regular la duració dels mandats. Si un té coses a fer (un altre dia parlarem del polític sense projecte), si un té idees i projectes no s’està per hòsties i davant l’evident manca de temps s’oblida de que li treguin la cadira, perquè total, el seu mandat té caducitat, la cadira es finita. Jo proposo vuit anys i en casos excepcionals un mandat extraordinari, això ja funciona a intel·ligents entitats socials, encara que amb escletxes, funciona.
De camí, i ja que estem un altre proposta a partits polítics, entitats socials potents i fins i tot poders públics. Organitzin vostès els seus propis perseguidors. Es a dir, comissions de seguiment de la feina que desenvolupen al seu càrrec. El nomenament d’algú a de comportar el nomenament de qui ha de controlar-lo. No per que els hi treguin la cadira, la raó és de sentit comú quatre ulls veuen més que dos.
Per últim gents amb responsabilitats del món mundial, si algú et critica, no vol acabar amb tu, igual és que fins i tot et té estima, respecte i creu en tu i en la teva tasca; i això t’ho demostra fen-te un dels regals més cars del món, les seves idees.
Per entendre això els recomanaré assistir al cinema, no entraré a la polèmica sobre qui és més cinèfil; aquell que compra crispetes i un refresc, o bé aquell altre que es queda fins aprendre de memòria el nom del script. Anem al que anàvem, els recomano fervorosament veure la oscaritzada “La vida de los otros”. Guanyadora de tal premi per criticar el sistema polític de la RDA: el comunisme. Malaguanyats els diners que s’hagin deixat en aquest jurat, perquè aquesta pel·lícula si deixa quelcom de manifest és que els bons (d’aquesta pel·lícula), són convençuts del sistema comunista, que per desgràcia seva descobreixen que estan a un règim molt dictatorial i poc comunista, o no?
A mi “La vida de los otros” a més de fer-me passar una molt bona estona em va fer pensar... Així que ja al cotxe vaig entendre que la Stasi és un invent d’un polític que tenia por a que li “fessin el llit”. I a partir d’aquí entendre el naixement de moltes de les agències d’intel·ligència que l’únic que fan es alimentar la mania persecutòria del polític de torn. Agències que existien a qualsevol model d’estat modern (comunista, capitalista o feixista), i existiran. Agències que viuen i han viscut de potenciar aquesta por, de trobar enemics on no hi havien i de gestionar la mediocritat del líder polític. Ja que a més de líder polític, aquest és persona, i com a persona té por, i la por a que et treguin del lloc que tanta suor t’ha costat assolir porta a crear agències de vigilància dels altres que en realitat serveixen de psicoteràpia davant la mania persecutòria a la que el polític s’instal·la una vegada està al poder, una vegada té quelcom a perdre.
Segurament a més de regular les quotes de gènere o d’altres tipus de quotes, als poders públics, haurem de regular la duració dels mandats. Si un té coses a fer (un altre dia parlarem del polític sense projecte), si un té idees i projectes no s’està per hòsties i davant l’evident manca de temps s’oblida de que li treguin la cadira, perquè total, el seu mandat té caducitat, la cadira es finita. Jo proposo vuit anys i en casos excepcionals un mandat extraordinari, això ja funciona a intel·ligents entitats socials, encara que amb escletxes, funciona.
De camí, i ja que estem un altre proposta a partits polítics, entitats socials potents i fins i tot poders públics. Organitzin vostès els seus propis perseguidors. Es a dir, comissions de seguiment de la feina que desenvolupen al seu càrrec. El nomenament d’algú a de comportar el nomenament de qui ha de controlar-lo. No per que els hi treguin la cadira, la raó és de sentit comú quatre ulls veuen més que dos.
Per últim gents amb responsabilitats del món mundial, si algú et critica, no vol acabar amb tu, igual és que fins i tot et té estima, respecte i creu en tu i en la teva tasca; i això t’ho demostra fen-te un dels regals més cars del món, les seves idees.
