dimarts, d’octubre 24

A quí votarà la Juani? .. o: Els polítics pensen en la Juani? Ella es la +

El passat dissabte vaig anar a veure a La Juani, última obra del cineasta Bigas Luna. El divendres vaig veure gairebé íntegre el debat dels candidats, amb escó parlamentari, a president de la Generalitat de Catalunya. El diumenge, fent "sofing", se'm van juntar ambdúes experiències visuals i en vaig treure una conclussió: Ningú vol que les Juanis i els Jonas votin...

Encara que la visió que ens proposa el cineasta sobre el jovent d'extraradi és força edulcorada (on estan les drogues Bigas?), i amb un punt de potenciació dels estereotips. Encara i així, ho reconec, el retrat és força versemblant i la pel·lícula divertida. Jo soc d'extraradi, no en soc Jonah per diver-sos succesos i motius restringits a la meva vida personal, però molt aprop meu (familia i amics) hi ha Juanis i Jonas, pel que parlo amb coneixement de causa.

La Juani i el Jonah, encara que surtin del barri físicament, mai ho faran moralment o esperitualment. Al barri hi han una sèrie de conductes i rols definits del que resulta realment difícil escapar-se. Les formes de fer, les tradicions i les corrents, irrepetibles en altres models de convivència social, són d'alta densitat i realment tots aquells que diuen que el barri marca, no menteixen. Moltísima de la gent que ha viscut a un barri, quan s'emancipen hi volen continuar visquent, o els que van fora, moltes vegades tornen. Solen anar a visitar a la família, amics i coneguts tot sovint, i fins i tot, una vegada a la setmana van al seu bar (centre neuràlgic real), de referència. Al barri el "selfmademan" o "fetasímateix" és on assoleix el seu màxim grau exponencial. Els calers ràpids per destacar. La fortalesa física o la bellesa femenina i masculina, són atributs per escalar posicions en la seva particular piràmide de rols. La intel·ligència es canvía per habilitat o picaresca. Els estudis per experiència. Els títols per calers... Per sobre de tot això tenim una presència enigmàtica: l'avorriment. El barri és avorrit, mai no hi ha res a fer, els casals de joves són pràcticament inexistents, els esplais son pels cumbes o catalufos o pijos... La plaça pública pels iaios o les mares, els bars pels pares, les cafeteríes per les mares, i, tràgica adolescència!, si hi ha bar de joves, aquest és pels que tenen pasta. Així, en el banc solitari, l'entrada de l'escala de veïns, el pati del cole on t'has colat, o la via del tren, passen les hores, s'acumulen una sobre l'altre, pesades i lentes. Vius a travès de les experiències alienes, dels germans, cosins i coneguts dels altres. Tots ells/elles han trionfat, perque van trobar feina de paleta i cobren mig quilo al mes, perque tinc un cosí que és historiador però treballa a la fàbrica i fent hores te plantes a les tres-centes mil peles o perque passant costo, o farlopa, que és fàcil, que no és perillós, que total així et quedes algo per a tú i els teus ligues, fas pasta.

LA PASTA, la sempre omnipresent PASTA, regula les aspiracions i els actes de qualsevol jove de barri. Que es mor de ganes de sortir d'allà, però que sempre ho tindrà dintre.

La Juani i el Jonah es deixen la PASTA en el cotxe, la roba (si pot ser de marca), el gimnàs, i com no: el cap de setmana. Moment únic de llibertat. I que no "falte de ná".

Sinzerament vostès creuen que el divendres a la nit algún candidat es va dirigir a aquest segment (gens menyspreable) de població? Que algú d'aquest segment va aguantar més de cinc minuts el debat? Que algun candidat es va dirigir en un to planer i clarificant?

A aquell debat van sorgir idees interessants, el Saura ho va fer realment bé (Piqué "mal que me pese" també), però els missatges no eren clars per a tothom. Per mí que m'intereso sí que ho eren. Però... Contestin vostès les preguntes que donen títol a aquesta entrada.

PD Una Consellería de Joventut necessitem!!! Esta super idea que he tingut i que poso a disposició dels partits polítics quedarà justament explicada a la propera entrada.


dimarts, d’octubre 17

LÍMITS... o por fín tengo 32!!! y no soy joven pero soy joventutóleg


Estic content, ja estic a aquella edat que ningú pot obligar-te a ser jove. "Ja tinc una edat", es una frase que he recorregut al llarg dels últims quatre anys per explicar que ja soc adult, que ja estic preparat per incorporar-me a la vida normal i normalitzada i que per tant actuaré com a tal. Es a dir, ja no faré més de jove (quota) en cap lloc.
Fins i tot socialment està massa ben vist continuar en un estat de joventut perpètua. De no acceptació de responsabilitats, d'una conducta irregular davant la vida i sobretot d'una admiració perniciosa per aquella gent que sembla que no es defineixi definitivament en res, que el món no vagi amb ells. Almas libres, bohemis diuen. Gilipolles amb síndrome de Peter Pan, dic. Els meus amics i la gent que m'estima al preguntar-me que edat feia (32) i ésser contestats posaven cara de preocupació. Intentaven de fer-me pujar l'ànim (que jo no tenia mermat), dient-me frases del tipus sembles jove o et conserves molt bé. -Però es que jo soc adult i no em preocupa fer-me gran!- els responia. I ells/es posaven aquella cara del "què has de dir". La admiració per la "font de la eterna joventut" ha arribat a termes perillosos que fan que la nostra societat perdi la perspectiva de la importància de ser rica i diversa. De tenir un lloc per a tothom. Avuí en dia sembla que tothom vulgui ser jove menys els joves... I si no digues-li a un de 35 que ja no es jove. Contestarà aquella gilipollada tan gran de: soc jove d'esperit. "A la mierda!!" Dic jo. I als de 18 pregunta'ls si els agradaria tenir una casa on estar en compte de la plaça pública (d'on els avis i les mares de nens petits volen fer-los fora) on mengen pipes. Clar una casa que puguin pagar. "A la mierda" ens haurem d'anar a viure si això continua així.
La manca de polítiques serioses de joventut ha arribat a fer-nos créixer amb un fantasma que corre darrera nostre: la mateixa concepció de joventut. De fet als de la meva generació ja ens van/vam colar un gol; el d'allargar la joventut fins els 30 anys. Cosa que no havíem d'haver permés. Això va ajudar a que les polítiques residuals, els contractes precaris o l'accès a l'habitatge s'allarguès perillosament fins als 30/35 anys. Quina sol·lució va voler posar l'administració referent (*SGJ) davant aquest problema? Fàcil, tornar a voler allargar l'edat límit de la joventut. I ja va haver-hi estudiosos que parlaven de joves fins a 35 anys. Per sort des de la meva entitat ja caminaven per aquests lares i vam dir allò de "una mierda!" que tan bé expresa el meu estimat Fernando Fernan Gómez. Això sí raonant i donant informació, i lògicament, convencent i pactant. Des d'aquí una felicitació a Toni Salvadó i Pau Serracant que amb el seu estudi "Forever Young", que ens va guiar per aquesta difícil senda de demostrar que teníem raó. De fet encara continuem intentant de demostrar-ho, encara se'ns discuteix...
Un fet inexcusable per a que les polítiques de joventut continuin sent perifèriques (de fet qualsevol polític que en faci, et diu que son la germana petita de l'administració) es no dotar-la de recursos. Solen ser la partida més petita de les administracions. Flac favor a les generacions futures i a la millora del sistema d'estat del benestar. De fet no invertir en joventut es no invertir en progrés. Però intentaré d'arribar a una de les arrels del problema: els partits polítics i la seva forma de crear discurs i propostes en matèria de polítiques de joventut.
Els partits amb la seva actitud sembla que creguin que les polítiques de joventut no son una qüestió de partit (i amb això vull dir de tot el partit), i li traspasen la competència plena a les joventuts polítiques. Com si no fessin res mes. Les joventuts polítiques tenen part de la competència de creació de discurs en polítiques de joventut, igual que en cultura, economía, treball, indústria. Es a dir, les joventuts polítiques estan obligades a fer discurs de tot des d'una perspectiva jove. I "ojo!", algunes ho fan i a més realment bé.
Però això sí, no conec cap partit polític que tingui una àrea (sectorial, àmbit...) de joventut. I així com coi volem posar els problemes del jovent en el centre del debat polític? Sinzerament no es pot. Perquè? Doncs per que no tenen un debat seriós al voltant del tema, els debats seriosos els tenen el global de les organitzacions (president inclusive), no l'acceptació directa de "eso que hacen los jóvenes".
Per aconseguir això es important que els mateixos joves, que acostumen a incorporar-se a tot acceptant perfils de baixa intensitat i que requereixen curricularment el fet de ser jove (quota). Renunciïn a això i competeixin per ocupar els primers llocs de les organitzacions. Si un no actua com adult mai li accepten la condició.
Jo continuaré competint.
"A la mierda!!"
(*SGJ) es Secretaría General de Joventut de la Generalitat de Catalunya

dimarts, d’octubre 3

EL SABADO HAGO UNA CENITA - FIESTA POR MI CUMPLEAÑOS




Tengo muchas cosas de las que opinar, pero últimamente me falta tiempo, así que, como sois bastantes los amigos y amigas que veis éste blog, quedais invitados a ésta fiesta.
Tan sólo avisarme, por lo de reservar sitio.

Ale pues!


CLICA ENCIMA DE LA POSTAL PARA VERLA