El passat dissabte vaig anar a veure a La Juani, última obra del cineasta Bigas Luna. El divendres vaig veure gairebé íntegre el debat dels candidats, amb escó parlamentari, a president de la Generalitat de Catalunya. El diumenge, fent "sofing", se'm van juntar ambdúes experiències visuals i en vaig treure una conclussió: Ningú vol que les Juanis i els Jonas votin...
Encara que la visió que ens proposa el cineasta sobre el jovent d'extraradi és força edulcorada (on estan les drogues Bigas?), i amb un punt de potenciació dels estereotips. Encara i així, ho reconec, el retrat és força versemblant i la pel·lícula divertida. Jo soc d'extraradi, no en soc Jonah per diver-sos succesos i motius restringits a la meva vida personal, però molt aprop meu (familia i amics) hi ha Juanis i Jonas, pel que parlo amb coneixement de causa.
La Juani i el Jonah, encara que surtin del barri físicament, mai ho faran moralment o esperitualment. Al barri hi han una sèrie de conductes i rols definits del que resulta realment difícil escapar-se. Les formes de fer, les tradicions i les corrents, irrepetibles en altres models de convivència social, són d'alta densitat i realment tots aquells que diuen que el barri marca, no menteixen. Moltísima de la gent que ha viscut a un barri, quan s'emancipen hi volen continuar visquent, o els que van fora, moltes vegades tornen. Solen anar a visitar a la família, amics i coneguts tot sovint, i fins i tot, una vegada a la setmana van al seu bar (centre neuràlgic real), de referència. Al barri el "selfmademan" o "fetasímateix" és on assoleix el seu màxim grau exponencial. Els calers ràpids per destacar. La fortalesa física o la bellesa femenina i masculina, són atributs per escalar posicions en la seva particular piràmide de rols. La intel·ligència es canvía per habilitat o picaresca. Els estudis per experiència. Els títols per calers... Per sobre de tot això tenim una presència enigmàtica: l'avorriment. El barri és avorrit, mai no hi ha res a fer, els casals de joves són pràcticament inexistents, els esplais son pels cumbes o catalufos o pijos... La plaça pública pels iaios o les mares, els bars pels pares, les cafeteríes per les mares, i, tràgica adolescència!, si hi ha bar de joves, aquest és pels que tenen pasta. Així, en el banc solitari, l'entrada de l'escala de veïns, el pati del cole on t'has colat, o la via del tren, passen les hores, s'acumulen una sobre l'altre, pesades i lentes. Vius a travès de les experiències alienes, dels germans, cosins i coneguts dels altres. Tots ells/elles han trionfat, perque van trobar feina de paleta i cobren mig quilo al mes, perque tinc un cosí que és historiador però treballa a la fàbrica i fent hores te plantes a les tres-centes mil peles o perque passant costo, o farlopa, que és fàcil, que no és perillós, que total així et quedes algo per a tú i els teus ligues, fas pasta.
LA PASTA, la sempre omnipresent PASTA, regula les aspiracions i els actes de qualsevol jove de barri. Que es mor de ganes de sortir d'allà, però que sempre ho tindrà dintre.
La Juani i el Jonah es deixen la PASTA en el cotxe, la roba (si pot ser de marca), el gimnàs, i com no: el cap de setmana. Moment únic de llibertat. I que no "falte de ná".
Sinzerament vostès creuen que el divendres a la nit algún candidat es va dirigir a aquest segment (gens menyspreable) de població? Que algú d'aquest segment va aguantar més de cinc minuts el debat? Que algun candidat es va dirigir en un to planer i clarificant?
A aquell debat van sorgir idees interessants, el Saura ho va fer realment bé (Piqué "mal que me pese" també), però els missatges no eren clars per a tothom. Per mí que m'intereso sí que ho eren. Però... Contestin vostès les preguntes que donen títol a aquesta entrada.
PD Una Consellería de Joventut necessitem!!! Esta super idea que he tingut i que poso a disposició dels partits polítics quedarà justament explicada a la propera entrada.