Estic content, ja estic a aquella edat que ningú pot obligar-te a ser jove. "Ja tinc una edat", es una frase que he recorregut al llarg dels últims quatre anys per explicar que ja soc adult, que ja estic preparat per incorporar-me a la vida normal i normalitzada i que per tant actuaré com a tal. Es a dir, ja no faré més de jove (quota) en cap lloc.
Fins i tot socialment està massa ben vist continuar en un estat de joventut perpètua. De no acceptació de responsabilitats, d'una conducta irregular davant la vida i sobretot d'una admiració perniciosa per aquella gent que sembla que no es defineixi definitivament en res, que el món no vagi amb ells. Almas libres, bohemis diuen. Gilipolles amb síndrome de Peter Pan, dic. Els meus amics i la gent que m'estima al preguntar-me que edat feia (32) i ésser contestats posaven cara de preocupació. Intentaven de fer-me pujar l'ànim (que jo no tenia mermat), dient-me frases del tipus sembles jove o et conserves molt bé. -Però es que jo soc adult i no em preocupa fer-me gran!- els responia. I ells/es posav
en aquella cara del "què has de dir". La admiració per la "font de la eterna joventut" ha arribat a termes perillosos que fan que la nostra societat perdi la perspectiva de la importància de ser rica i diversa. De tenir un lloc per a tothom. Avuí en dia sembla que tothom vulgui ser jove menys els joves... I si no digues-li a un de 35 que ja no es jove. Contestarà aquella gilipollada tan gran de: soc jove d'esperit. "A la mierda!!" Dic jo. I als de 18 pregunta'ls si els agradaria tenir una casa on estar en compte de la plaça pública (d'on els avis i les mares de nens petits volen fer-los fora) on mengen pipes. Clar una casa que puguin pagar. "A la mierda" ens haurem d'anar a viure si això continua així.
en aquella cara del "què has de dir". La admiració per la "font de la eterna joventut" ha arribat a termes perillosos que fan que la nostra societat perdi la perspectiva de la importància de ser rica i diversa. De tenir un lloc per a tothom. Avuí en dia sembla que tothom vulgui ser jove menys els joves... I si no digues-li a un de 35 que ja no es jove. Contestarà aquella gilipollada tan gran de: soc jove d'esperit. "A la mierda!!" Dic jo. I als de 18 pregunta'ls si els agradaria tenir una casa on estar en compte de la plaça pública (d'on els avis i les mares de nens petits volen fer-los fora) on mengen pipes. Clar una casa que puguin pagar. "A la mierda" ens haurem d'anar a viure si això continua així.La manca de polítiques serioses de joventut ha arribat a fer-nos créixer amb un fantasma que corre darrera nostre: la mateixa concepció de joventut. De fet als de la meva generació ja ens van/vam colar un gol; el d'allargar la joventut fins els 30 anys. Cosa que no havíem d'haver permés. Això va ajudar a que les polítiques residuals, els contractes precaris o l'accès a l'habitatge s'allarguès perillosament fins als 30/35 anys. Quina sol·lució va voler posar l'administració referent (*SGJ) davant aquest problema? Fàcil, tornar a voler allargar l'edat límit de la joventut. I ja va haver-hi estudiosos que parlaven de joves fins a 35 anys. Per sort des de la meva entitat ja caminaven per aquests lares i vam dir allò de "una mierda!" que tan bé expresa el meu estimat Fernando Fernan Gómez. Això sí raonant i donant informació, i lògicament, convencent i pactant. Des d'aquí una felicitació a Toni Salvadó i Pau Serracant que amb el seu estudi "Forever Young", que ens va guiar per aquesta difícil senda de demostrar que teníem raó. De fet encara continuem intentant de demostrar-ho, encara se'ns discuteix...
Un fet inexcusable per a que les polítiques de joventut continuin sent perifèriques (de fet qualsevol polític que en faci, et diu que son la germana petita de l'administració) es no dotar-la de recursos. Solen ser la partida més petita de les administracions. Flac favor a les generacions futures i a la millora del sistema d'estat del benestar. De fet no invertir en joventut es no invertir en progrés. Però intentaré d'arribar a una de les arrels del problema: els partits polítics i la seva forma de crear discurs i propostes en matèria de polítiques de joventut.
Els partits amb la seva actitud sembla que creguin que les polítiques de joventut no son una qüestió de partit (i amb això vull dir de tot el partit), i li traspasen la competència plena a les joventuts polítiques. Com si no fessin res mes. Les joventuts polítiques tenen part de la competència de creació de discurs en polítiques de joventut, igual que en cultura, economía, treball, indústria. Es a dir, les joventuts polítiques estan obligades a fer discurs de tot des d'una perspectiva jove. I "ojo!", algunes ho fan i a més realment bé.
Però això sí, no conec cap partit polític que tingui una àrea (sectorial, àmbit...) de joventut. I així com coi volem posar els problemes del jovent en el centre del debat polític? Sinzerament no es pot. Perquè? Doncs per que no tenen un debat seriós al voltant del tema, els debats seriosos els tenen el global de les organitzacions (president inclusive), no l'acceptació directa de "eso que hacen los jóvenes".
Per aconseguir això es important que els mateixos joves, que acostumen a incorporar-se a tot acceptant perfils de baixa intensitat i que requereixen curricularment el fet de ser jove (quota). Renunciïn a això i competeixin per ocupar els primers llocs de les organitzacions. Si un no actua com adult mai li accepten la condició.
Jo continuaré competint.
"A la mierda!!"
(*SGJ) es Secretaría General de Joventut de la Generalitat de Catalunya
18 comentaris:
Doncs m'alegro que ho portis tant be! jo pel contrari tinc la crisi dels 30!
Abraçades!
Pero es que a Lalo le sientan bien los años. Cada día está mejor...
Y tú, para tener crisis no está mal, viaje por aquí, viaje por allá...
El que és important no es fer-se gran, es com ho fas. Quin tipus de vida, actitud...
Cremar etapes es quelcom útil.
Venga va! quiero discusión, mala hostia.
Quiero oir a alguien que quiera ser joven para siempre.
Quiero oir aquello de morir joven!
Alah, que ya tas quedao descansao... No crec que sigui necessari que un partit polític compti necessàriament amb una àrea permanent de joventut si té unes joventuts polítiques competents, potser la clau està en com aquestes joventuts polítiques impliquen al conjunt del partit a l'hora de determinar els polítiques de joventut.
Nosaltres que som més llestos que ningú ja ho estem probant al sindi con la cosita esta del Pla Estratègic de Joventut de CCOO. Qui sap si funcionarà. Se verá.
felicitats pel text, Lalo. El trobo excel·lent. No sé si veig clara la cosa de l'àmbit, però comparteixo del tot (DEL TOT) el diagnòstic social, polític i vital.
Gràcies Oriol.
Andres, sí que li he posat passió al tema, però es que la experiència és un grau. La meva proposta no es basa en teoria i conjetures, sinó que està extreta del bàsic procediment del "prueba error".
Una cosa son les joventuts polítiques i un altre les polítiques de joventut, i si bé es veritat que aquestes es poden fer bé si compten amb una joventut política potent. Penso que si ens prenem seriosament aquestes polítiques no podem deixar-les en mà de les cojuntures temporals. Ho hem de fer exàctament igual que amb la resta de polítiques, potenciant un àmbit de participació ampli i una estructura pròpia.
Bueno, pues por si te sirve para la discusión, te diré que yo tengo un síndrome de Peter Pan muy mal llevado, y que llevo años sin celebrar mi cumpleaños. Y tengo 28... Que veo el tiempo volar y que no hago todo lo que tengo que hacer (o quiero hacer, vaya...)
hala, ahi queda eso, juventologo!
Enhorabona doble.
Primer pel cumple. I una petita reflexió en la teva línia: és la data que ens recordem i recordem al nostre entorn que seguim vius i vivint la vida; un any més. ¿Com hem arribat a fer d'això un motiu de vergonya, gairebé de dol? Realment som una societat mancada de molts i bons psicoanalistes.
Segona enhorabona per l'article. Només un afegit: potser la conclusió lògica de tot plegat seria la necessitat d'abolir la condició juvenil com pura ideologia justificadora de l'ordre social i generacional existent. I amb ell abolir les joventuts de partits i sindicats, així com les àrees de joventut de les nostres administracion. L'alternativa: crear la identitat social, els espais i les polítiques de les generacions socialment pringades, d'aquelles a les que ens han canviat les regles del joc en camps com la feina o el sostre, d'aquelles que potser acabaran vivint pitjor que els seus pares, sense cap guerra ni debacle que justifiqui aquest desclassament
Ah, per cert, gràcies per la floreta en el text i fins aviat
;-)
Fins aviat
Espectacular....estoy ansioso de que cumplas 33 para ver el artículo correspondiente. Empiezas a escribir casi tan bien como actúas y cantas....Eres un mostruo,eso si, no sé si joven, viejo, o en plena metamorfosis.....
Como diría el poeta... Yo no soy joven, yo soy muy viejo, riete de mí que soy tu espejo...
Grande La Polla Records
Que el tiempo pase es ley de vida. Que queden cosas por hacer, hacen, valga la redundancia, la vida más atractiva. Yo personalmente tengo desarrollado el 10% de cosas que quiero hacer en mi vida, y además estoy seguro que se me ocurrirán más.
Anarresti, grande eres coñio! Completament d'acord, a una societat normalitzada no hi hauràn polítiques sectorials, doncs tothom serà ciutadà i les polítiques han de ser per millorar i facilitar la vida de les persones.
Mentre arribem a aquesta quimera caldrà fer polítiques sectorials que igualin les oportunitats a tothom.
L'important no és el què (que també), sinó i sobretot el com.
Gràcies per les floretes, el ego debe estar justamente alimentado. Manuel, al final me lo creeré...
Bon dia, Lalo,
Comparteixo la teva visió respecte a la idealització actual de la joventut, tot i que al llarg de la història la literatura està farcida de referències a aquesta etapa de la vida com a "L'edat d'or"... "juventud, divino tesoro, ya te vas para no volver..." Tot i que la comparteixo no puc evitar sentir aquest calfred quan canvio un número dels meus dos dígits, estaré alienada?
L'exaltació de l'etapa jove té a veure sens dubte també amb l'exaltació de la producció i el treball com a formes de creació de riquesa (per a qui?, la gent gran o els nens no produeixen sinó que més aviat malbaraten (glups!) i aquesta por a fer-nos grans roman en el nostre subconscient.
En fi, que m'has agafat amb aquesta reflexió en un dia una miqueta boirós per a mi, però que sí que és cert que totes les etapes han de ser viscudes com a etapes d'or, amb les seves possibilitats....
Petonets i aviam si ens veiem...
Raquel.
Pues lo llevo mal, ains. Sinceramente.... Más que el concepto de la edad en sí, el concepto de que la vida es finita, y cuando cumplo años, me recuerda aun más que la vida se acaba....
Ná, ni caso, que se me va.
"Quan estigui al taüd i em possin la mortalla desitjo que es senti una molt sonora rialla".
Algo així deia una cançó de la Trinca. I algo així vull fer de la meva vida.
Benvolgudes amigues que patiu el síndrome. Penseu que qualsevol día pot ser l'últim i com a tal no us esteu de res, de res de res.
Disfruta!!
O como deia aquell... "A follar, a follar! que el Món s'acaba"
Felicitats!!
Pensa que sempre hi ha gent que va per davant i que et pot il·luminar el camí, i gent que va per darrera que pot necessitar els teus savis consells.
Felicitats.
Espero que no siguis el Xavi que penso, pq ahora mismo me pusíste ñoño!
Gràcies
Sóc el Xavi. Afirmació de personalitat i de persona, sóc el Xavi. Però per a més informació, i encara que sembli increible, presentats per una ex regidora de joventut d'UDC.
Publica un comentari a l'entrada