TANCAT PER VACANCES

Muuuuuy merecidas, por cierto.

PETONETS A TODAS Y TODOS (Bueno a alguno/a no, a ese collejas).

Avuí se m'han inflat els nassos amb tot plegat...

pel que us recomano sentir una cançó que ja recomana molt encertadament Tània....
http://www.youtube.com/watch?v=WE6d9RmCbR4

inflar



[s. XIV; del ll. inflare, íd., der. de flare 'bufar']

v 1 1 tr Omplir amb aire, gas o líquid un cos, de material flexible o elàstic, de manera que les seves parets adquireixen convexitat exterior i esdevenen tenses o el seu volum augmenta. Inflar una pilota, un globus, un pneumàtic. El vent infla les veles. Ha inflat una paperina i l'ha feta explotar.


2 tr p ext Augmentar anormalment. Les pluges han inflat el riu.


3 tr fig Exagerar. Inflar la veu. Inflar una notícia.


4 pron Engreixar-se molt en poc temps.


5 pron fig Envanir-se.


6 tr PAT Fer, una causa morbosa, que un òrgan o una part del cos esdevinguin més voluminosos.


7 pron PAT Esdevenir més voluminós un òrgan o una part del cos.


8 inflar el cap (a algú) fig Incitar-lo amb explicacions o raonaments tendenciosos, etc.


9 inflar la cara (o els morros, etc) (a algú) col·loq i hiperb Pegar-li molt fort.

2 tr ECON Augmentar un preu, un capital, etc, anormalment, excessivament.

3 inflar el cuir ADOB Preparar la pell per a l'adob, especialment la destinada a sola d'adob vegetal.

LECTURES D'ESTIUET IV - Vuelvo -

Torno a les lectures lleugeres d'estiu. Allò que vaig prometre. Us faig dipositadors d'un altre escrit meu. Es tracta d'una novela curta; es diu VUELVO. I es prou estrambòtica i estranya, vamos, com si l'haguès fet jo.

LALO

¡Por fin solo!

El olor hace ya por lo menos cinco horas que és inaguantable, pero reconozco que a mí me resulta beneficioso. Me entretiene sentir la decadencia en su más disimulada manifestación. El olor, eso sí, es la manifestación de la decadencia más molesta. Me incomoda. Y la incomodidad, ahora, como si yo fuera un buen sádico, me produce placer, me ayuda a olvidar, me distrae.

La gorda es inaguantable, ya me ha preguntado cinco o seis veces que era lo que he venido a hacer, que de dónde soy, que cuantos años tengo... y en un viaje de diez horas donde sólo ha transcurrido la mitad del mismo, cinco veces es una vez por hora, cinco veces ¡son muchas! Teniendo en cuenta que yo llevo el mp3 encendido desde que hemos salido, que me giro en todo momento a mirar por la ventana, y que la única vez que hemos parado he huido en dirección contraria a la suya, hacerme cinco preguntas son mucho esfuerzo preguntón, supongo que la gorda está realmente aburrida. La gorda, además, parece ser perseverante. Por lo menos lo resulta ante los bocadillos de morcilla de arroz que se zampa, ya lleva tres. Al principio, al sentarse a mi lado, creía que era bigote lo que se asomaba debajo de la nariz. Pero no, es el rastro de tantos y tantos bocados que resumen su amplia insatisfacción en cada deglutido que comete. Mientras muerde, sus ojos prácticamente se quedan en blanco, y se escurre una gota de aceite amarillento por la comisura de sus labios, en ese momento, emite un ruido nasal, que seguramente, con el descodificador adecuado, podríamos decir que es un orgasmo. Disfruta, de eso no cabe la menor duda, pero huele, huele como la madre que la parió, o quizás su madre no huele así, pero la gorda huele mucho.

Una mezcla entre sudado de sobaco, sudado de entrepierna y sudado de “entregenerosospechos”, que de eso va realmente sobrada, de pechos y de sudor, la gorda así huele. Pero con un fondo de olor a ajo, que debe ser el propio sudor catalizando los condimentos de la morcilla. En el momento que sacó de la bolsa del “mercadona” el tercer bocadillo y retiraba con primor y delicadeza (debe ser la única vez que es delicada) el papel de plata, he tenido un ataque de malhumor. He estado por abrir la cremallera de mis pantalones y decirle si realmente quería disfrutar con una morcilla. A veces pienso que estoy loco. No por pensar en hacer lo que iba a hacer. Si no por ponerme en el evidente riesgo de recibir una respuesta afirmativa. Claro ¡para chulo yo! Y si le digo eso, luego no puedo decir que no. A veces pienso que estoy loco.Ahora duerme en las butacas de al lado, quién coño será el maldito estilista o el jodido diseñador de moda que ha devuelto las mallas de lycra al mundo. Además su camiseta que actúa de top no soporta la presión de tanta carne, y poco a poco se escurre hacia arriba. Vamos que tengo la perfecta visión de sus labios, y no hablo de los de la boca, y además de la parte baja de su sostén. Y ante esa imagen que a priori no puedo soportar, me es imposible retirar la mirada. Poco a poco voy imaginando que la camiseta se sube hasta arriba y un pecho le cae por el costado. Creo que hasta me está gustando la idea. Pero lo de las mallas de lycra y rojas, es de un mal gusto insoportable, es como tener una mujer que viene de visitar a flash gordon, desnuda de cintura para abajo. Y que a mí me perdonen, pero que un trozo de tela se meta hacia dentro de uno mismo de esa manera no puede ser ni sano ni cómodo. Vuelvo a mirarle la teta, la izquierda, que es la que parece que se vaya a caer.

70 anys després

GUERNICA

LÍBAN

Una buena causa

Sento saltar-me la promesa de que les entrades que faria no serien sesudes, però es que el tema del Líban clama al cel. Me'n faig partícip. I faig meva la convocatòria del meu sindicat. Us adjunto un text de Ghassan Saliba, secretari d'immigració de CCOO de Catalunya i espectador en primera persona d'aquesta nova guerra que gaudeix de la inutilitat de les institucions internacionals i dels paisos tant desenvolupats i tant covards...

http://www.ccoo.cat/pdf_documents/ghassan_liban.pdf

CCOO insta a participar en la convocatòria del dijous dia 20, a les 20 hores, a la plaça de Sant Jaume

CCOO DE CATALUNYA CONVOCA A MOBILITZAR-SE CONTRA LA GUERRA I L’OCUPACIÓ, I PER LA PAU A ORIENT MITJÀ

CCOO de Catalunya, davant el greu deteriorament de la situació a l’Orient Mitjà amb la desproporcionada intervenció militar d’Israel, fem una crida a la paralització immediata de la intervenció militar. No poden consentir-se més actes de guerra que posen en qüestió les legítimes aspiracions i drets de les poblacions civils que volen viure en pau i amb dignitat.

Cal reaccionar i mobilitzar-nos: no podem esgotar la nostra indignació davant la continuada vulneració del dret internacional; no podem assistir impotents davant les continuades imatges de destrucció i mort.

CCOO de Catalunya ens reafirmem en la nostra convicció de que no pot haver-hi solució militar al conflicte d’Orient Mitjà, rebutgem que l’única estratègia que compti sigui la militar. Reclamem la urgent mobilització de la ciutadania per tal d’exigir el cessament de la guerra i de l’ocupació. Cal exigir la renúncia a qualsevol forma de violència i a la utilització d’una diferent vara de mesurar en l’exigència de condicions a les parts. Cal defensar el dret internacional: la pau a Orient Mitjà implica el reconeixement de l’existència d’Israel i, alhora, el del dret a l’existència d’un Estat Palestí en els territoris ocupats de forma il·legal des de 1967.

CCOO de Catalunya considerem que la societat no pot contemplar més temps en silenci l’actual situació. Reclamem una mobilització ciutadana per exigir la fi de la violència, el respecte a la legalitat internacional i la fi dels càstigs col·lectius contra les poblacions civils. Exigim del Govern espanyol, de les institucions de la UE i de les NNUU una actuació urgent per acabar amb l’actual situació.

Per tot això, CCOO de Catalunya convoquem a participar en la concentració del proper dijous dia 20, a les 20 hores, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

PER LA PAU, CONTRA LA GUERRA, CONTRA LA INTERVENCIÓ MILITAR I L’OCUPACIÓ.
PER LA DEFENSA DE LA LEGALITAT INTERNACIONAL, EN SOLIDARITAT AMB ELS POBLES QUE PATEIXEN A GAZA, BEIRUT, LÍBAN, CISJORDANIA, HAIFA.....


Barcelona 18 de juliol de 2006

LITTLE 15 (Depeche Mode) - clica aquí per sentir-la)

LECTURES D'ESTIUET - 3

Pel cap de setmana, una cançó que s'allunya del seu repertori habitual. Minimalista, amb una atmòsfera gairebé clàssica i una melodía repetitiva, alegoría a la tornada ben trobada. La perfecta cançó per revolcar-se a la melancolia...

Mira que tengo el día tonto.

Hartazgo de Depeche Mode hem vaig fer a la meva adolescència. Un grupo fetiche en mi haber.

Pequeña quinceañera
Pides ayuda para olvidartedel mundo exterior

No eres parte de él todavía

Y si pudieras conducir

Podrías conducirte lejos

A un lugar más feliz

A un día más feliz

Eso existe en tu mente

Y en tu sonrisa

Ella podría escaparse allí

Apenas durante algún tiempo

Pequeña quinceañera

Pequeña quinceañera

Porqué mezclas lo liso con lo áspero

Cuando las cosas funcionan bien

Son ya más que bastante

Ella conoce tu mente

No está todavía ligada

Con el resto del mundo

Y sus pequeñas intrigas

Conoces

Sabes lo que ella significa

Igual que el tiempo se va.
Y cuando tu veas lo que ella ve
Serás
Pequeña quinceañera

Pequeña quinceañera
Porqué ella tiene que defender

Sus sensaciones internas

Porqué fingir

Ella no ha tenido una vida

Una vida cercana que le falta
Ahora todo lo que ella desea

Son tres pequeños deseos

Ella desea ver con tus ojos

Ella desea sonreír con tu sonrisa

Ella desea una sorpresa agradable

De vez en cuando

Pequeña quinceañera

Little 15

you help her forget

the world outside

you're not part of it yet

and if you could drive

you could drive her away

to a happier place

to a happier day

that exists in your mind

and in your smiles

he could escape there

just for a while

little 15

little 15

why take the smooth with the rough

when things run smooth

it's already more than enough

she knows your mind

is not yet in league

with the rest of the world

and it's little intrigues

do you understand

do you know what she means

as time goes by

and when you've seen what she's seen

you will

little 15

little 15

why does she have to defend

her feelings inside

why pretend

she's not had a life

a life of near misses

now all that she wants

is 3 little wishes

she wants to see with your eyes

she wants to smile with your smile

she wants a nice surprise

every once in a while

little 15

Lectures D'Estiuet - 2 (CLICA AQUÍ PER VEURE EL VIDEO)

SEE EMILY PLAY

Syd Barrett ha mort a l'edat de 60 anys.

El maig de 1967 van introduïr a la cara B del single "Scarecrow" (quina visió tú), aquest tema, fet tot ell per Syd Barrett. És un clar exemple tant del rock psicodèlic com del que pot fer una persona abans d'entrar en el món psicoactiu. Syd va dir que el va composar mentre penjat de drogues estava amb una noia que es deia Emily al bosc, mitomanía feta només dir-vos que és el meu tema favorit de Pink Floyd. Us recomano activar el link de You Tube per sentir el tema de fons mentre llegiu la lletra.

lalo

"See Emily Play"

Emily tries but misunderstands, ah ooh

She often inclined to borrow somebody's dreams till tomorrow

There is no other day

Let's try it another way

You'll lose your mind and play

Free games for may

See Emily play

Soon after dark Emily cries, ah ooh

Gazing through trees in sorrow hardly a sound till tomorrow

There is no other day

Let's try it another way

You'll lose your mind and play

Free games for may

See Emily play

Put on a gown that touches the ground, ah ooh

Float on a river forever and ever,

EmilyThere is no other day

Let's try it another way

You'll lose your mind and play

Free games for may

See Emily play

“Ver a Emily jugar”

Emily lo intenta pero entienden mal, ah ooh

Ella a menudo se inclina a pedir prestado a alguien para soñar hasta mañana

No hay otro día

Intentémoslo de otra manera

Perderás tu mente y tu juego

Los juegos libres para poder

Ver el juego de Emily

Pronto después de que grite Emily es oscuro, ah ooh

El mirar a través de árboles duele mientras un sonido llega antes de mañana

No hay otro día

Intentémoslo de otra manera

Perderás tu mente y tu juego

Los juegos libres para poder

Ver el juego de Emily

Poner encendido un vestido que toque la tierra, ah ooh

Flotar en un río por siempre y siempre, Emily

No hay otro día

Intentémoslo de otra manera

Perderás tu mente y tu juego

Los juegos libres para poder

Ver el juego de Emily

LECTURES D'ESTIUET -1

HISTÒRIA D'UN TXARNEGO

És el meu projecte de llibre, ja porto amb ell un parell d'anys. Encara que continuadament podríem dir que li he dedicat 10 dies. Va del que diu el títol. Comentaristes habituals d'aquest blog ja han llegit trocets. I fins i tot a Clarísima li vaig arribar a demanar que m'ajudés a corregir-ho ortogràficament. A Tània sembla que li va agradar (i és una gran lectora, i fins i tot escriptora de relat curt). Bé, no m'allargo, aquí us deixo el principi d'un dels meus reptes. El meu llibre...

- Doctor Morgades, es troba bé? Aquella pregunta li ressonava dins el cap, la infermera la va repetir almenys tres vegades, però aquell part se li estava posant molt malament al doctor. Sentia la suor com si fos un xàfec que li plogués només al front. Suava com quan juga al tenis. Ah! El tenis. De tenis sí que en sabia Morgades, però de metge, de metge no tant. Bé, no tant com el seu pare, o com el seu avi... I es que en Morgades era, evidentment, de la família Morgades, una de les nissagues de metges més coneguda de Barcelona, i ell, Pepet a Cal Morgades, havia de continuar amb aquesta estúpida tradició, estúpida però insalvable. Encara que el tenis li agradava molt més, i de fet, en sabia molt més. Al club (de tenis) tothom ho sabia, tothom sabia que era tenis el que sabia en Morgades. A Bellvitge també ho sabien. Tothom sabia que de tenista era dels millors, però de metge, de metge no tant.
La llevadora que també sabia lo del tenis, també sabia que no era pas el tenis el que se li estava posant malament al doctor Morgades. Ella sabia de valent que era el que feia que Morgades canvies el seu color de pell habitual. El que feia que agafés aquell to groc amb matisos blavosos, el que el feia suar com una truja abans de sofrir la transformació en botifarra. Total, els quinze anys que havien compartit portant nens i nenes al món, i sense cap viatge a París, donen de sí com per conèixer tots els defectes i virtuts, com per conèixer en profunditat, en la més absoluta profunditat, les coses de l’un i de l’altre. Com la virtut del tenis, la que tenia el doctor. Encara que a en Morgades, aquests quinze anys li havien servit per millorar el seu canell. I així exercir la vaselina com el millor Santana.
- Això, això pensa en el tenis, pensa en el partit de després... Es deia a sí mateix en Morgades mentre intentava sobreposar-se al seu estat febril i assistir al part com a mínim dempeus. I es que Bellvitge, i l’Antònia (la llevadora), al doctor li eren les seves actuals àncores i creus. Ja portava un any demanant el trasllat a un altre hospital, necessitava allunyar-se de l’ombra de l’Antònia com fos. Massa coses, massa pressió per un home, es deia a sí mateix mentre perdia mica a mica el control sobre la seva consciència.
Sort en tenia el en breu nounat, així com la seva mare, de la excel·lent professionalitat de la Sra. Antònia, la millor llevadora de tot Bellvitge. Que farta del malestar del doctor remugava entre dents que si aquest part durava deu minuts més en Morgades se’ls desmaiava. Mentre la infermera en pràctiques dissimulava una rialleta i observava el canvi de color del doctor i la seva impressionant forma de suar. Hores d’ara tot s’estava complicant més del normal, el part no acabava, i Morgades ja feia tard al partit que tenia amb el Samaranch, el president de la diputació. I com de tenis en sabia tant, amés de que amb el contrincant era millor no posar-se a males, com amb ningú afí al règim, a l’Antònia li sabia greu.
Aquell tuf, era aquella maleïda olor penetrant i insuportable el que l’estava matant. Mai havia suportat la olor a fregit de bar, i en aquell estat febril només es podia concentrar en aquella fortor. Ja no sabia si donaria a llum un nen, una nena, o un plat de calamars a la romana. El tuf a cada segon que passava es feia molt més intens, Morgades ja feia com a mínim quinze minuts que delirava. I enmig del seu deliri de calamars per aquí, “xocos” per allà i peixet fregit per ves a saber on, el doctor es desplomà a terra.
I com les desgràcies mai no venen soles mentre Morgades cau, el nounat per fi decideix a aparèixer entre les cames de la seva mare. La infermera assistenta que crida mentre es llença literalment a terra a assistir a en Morgades (no cal que us recordi que el doctor era ben plantat, i que la classe és la classe). El nounat ja té una espatlla fora, mentre l’Antònia li agafa el cap i escridassa a la infermera per a que truqui a algú i que s’emportin d’allà a Morgades. La mare només crida i plora. Èpica, èpica de dolor i sang.
En Samaranch va entendre la gravetat del problema i va ajornar el partit fins el mes vinent. Morgades mai jugaria aquell partit.

LECTURES D'ESTIUET

Amics i amigues. Amigues i amics, d'aquest blog. M'he decidit a iniciar les vacances, però ho farem poc a poc. I començaré doncs a descarregar el cervell de reflexions sesudes. L'ompliré de visions més artístiques, més fràgils, fins i tot més banals. I com que us vull apropar a aquesta manera meva d'iniciar les vacances, crec que és millor iniciar-les plegats. AVUÍ COMENÇAREM LA DESCONEXIÓ MENTAL!!

Per fer-ho en comptes d'escriure sobre l'actualitat i les seves conseqüències, escriuré històries, copiaré històries, i us faré tot un seguit d'escrits que us serviran per llegir ara mateix, imprimir-ho i fer-ho allà on us vingui de gust. Hi haurà de tot tipus: extractes de relats meus, de poesía meva, de coses que trobi que encara que no siguin meves m'hagin aportat quelcom. La idea és que hem doneu les vostres opinions. I que aquí trobeu coses que en principi no les haguèssiu trobat enlloc.

COMENCEM LES VACANCES DONCS?

Si no fuera por Ana Belén

La verdad es que hay dias en que todo parece más torcido de la cuenta. Los titulares hoy son estremecedores, los inmigrantes de Ceuta (2), los 18 en las playas del Sáhara o los 40 viajeros del metro de Valencia són muertes estúpidas, sin sentido. Muertes que se pueden evitar todas ellas y que la falta de mandatarios con altura de miras, y la actitud servil de una sociedad controlada por el único poder no democrático (el empresarial y económico) asumen con cierta normalidad. La tristeza general (por las de Valencia), y la cierta indiferencia por las de los inmigrantes, muestran la enfermedad endémica de nuestro sistema. Y es que hay que volver a cuestionar el sistema, abiertamente, sin complejos. Mucha gente que lo cuestiona lo hace a partir de la búsqueda de referentes anteriores (léase sistema comunista), que seguramente puede ser muy bueno, pero que una vez probado parece ser que no funcionó. Me conformo con que crezca la corriente que cuestiona el actual, el del otro mundo es posible, y que la búsqueda de recetas de cambio parta del consenso y la no imposición (como históricamente ha hecho la izquierda entre ella, que como todos tenían la razón, todos luchaban contra todos; y el verdadero enemigo campaba a sus anchas).

Además hoy un compañero del sindicato me ha cardado una bronca del carajo (al final correspondida), por una gestión que ya estábamos haciendo, pero no en el orden que él entendía como correcto, y por ello lo hacíamos mal.

Por suerte el sábado fui de Fiesta Mayor a mi pueblo, allí Ana Belén y Victor Manuel hacian gala de su arte. Y mi cuñada, mi hermana, la de organización y yo mismo nos desgañitábamos al grito de tía buena.

Los de la izquierda acomplejada decían que Ana Belén se había operado, que iba de divina, que qué se cree. Y es que en la izquierda (como en botica), lo que hay es mucha envidia.

Pero Ana Belén con todos los años que tiene estaba de per sucar-hi pà, cantaba de puta madre y hace muy buena pareja con Victor Manuel.

A los 60 yo también quiero estar así.