LECTURES D'ESTIUET -1

HISTÒRIA D'UN TXARNEGO

És el meu projecte de llibre, ja porto amb ell un parell d'anys. Encara que continuadament podríem dir que li he dedicat 10 dies. Va del que diu el títol. Comentaristes habituals d'aquest blog ja han llegit trocets. I fins i tot a Clarísima li vaig arribar a demanar que m'ajudés a corregir-ho ortogràficament. A Tània sembla que li va agradar (i és una gran lectora, i fins i tot escriptora de relat curt). Bé, no m'allargo, aquí us deixo el principi d'un dels meus reptes. El meu llibre...

- Doctor Morgades, es troba bé? Aquella pregunta li ressonava dins el cap, la infermera la va repetir almenys tres vegades, però aquell part se li estava posant molt malament al doctor. Sentia la suor com si fos un xàfec que li plogués només al front. Suava com quan juga al tenis. Ah! El tenis. De tenis sí que en sabia Morgades, però de metge, de metge no tant. Bé, no tant com el seu pare, o com el seu avi... I es que en Morgades era, evidentment, de la família Morgades, una de les nissagues de metges més coneguda de Barcelona, i ell, Pepet a Cal Morgades, havia de continuar amb aquesta estúpida tradició, estúpida però insalvable. Encara que el tenis li agradava molt més, i de fet, en sabia molt més. Al club (de tenis) tothom ho sabia, tothom sabia que era tenis el que sabia en Morgades. A Bellvitge també ho sabien. Tothom sabia que de tenista era dels millors, però de metge, de metge no tant.
La llevadora que també sabia lo del tenis, també sabia que no era pas el tenis el que se li estava posant malament al doctor Morgades. Ella sabia de valent que era el que feia que Morgades canvies el seu color de pell habitual. El que feia que agafés aquell to groc amb matisos blavosos, el que el feia suar com una truja abans de sofrir la transformació en botifarra. Total, els quinze anys que havien compartit portant nens i nenes al món, i sense cap viatge a París, donen de sí com per conèixer tots els defectes i virtuts, com per conèixer en profunditat, en la més absoluta profunditat, les coses de l’un i de l’altre. Com la virtut del tenis, la que tenia el doctor. Encara que a en Morgades, aquests quinze anys li havien servit per millorar el seu canell. I així exercir la vaselina com el millor Santana.
- Això, això pensa en el tenis, pensa en el partit de després... Es deia a sí mateix en Morgades mentre intentava sobreposar-se al seu estat febril i assistir al part com a mínim dempeus. I es que Bellvitge, i l’Antònia (la llevadora), al doctor li eren les seves actuals àncores i creus. Ja portava un any demanant el trasllat a un altre hospital, necessitava allunyar-se de l’ombra de l’Antònia com fos. Massa coses, massa pressió per un home, es deia a sí mateix mentre perdia mica a mica el control sobre la seva consciència.
Sort en tenia el en breu nounat, així com la seva mare, de la excel·lent professionalitat de la Sra. Antònia, la millor llevadora de tot Bellvitge. Que farta del malestar del doctor remugava entre dents que si aquest part durava deu minuts més en Morgades se’ls desmaiava. Mentre la infermera en pràctiques dissimulava una rialleta i observava el canvi de color del doctor i la seva impressionant forma de suar. Hores d’ara tot s’estava complicant més del normal, el part no acabava, i Morgades ja feia tard al partit que tenia amb el Samaranch, el president de la diputació. I com de tenis en sabia tant, amés de que amb el contrincant era millor no posar-se a males, com amb ningú afí al règim, a l’Antònia li sabia greu.
Aquell tuf, era aquella maleïda olor penetrant i insuportable el que l’estava matant. Mai havia suportat la olor a fregit de bar, i en aquell estat febril només es podia concentrar en aquella fortor. Ja no sabia si donaria a llum un nen, una nena, o un plat de calamars a la romana. El tuf a cada segon que passava es feia molt més intens, Morgades ja feia com a mínim quinze minuts que delirava. I enmig del seu deliri de calamars per aquí, “xocos” per allà i peixet fregit per ves a saber on, el doctor es desplomà a terra.
I com les desgràcies mai no venen soles mentre Morgades cau, el nounat per fi decideix a aparèixer entre les cames de la seva mare. La infermera assistenta que crida mentre es llença literalment a terra a assistir a en Morgades (no cal que us recordi que el doctor era ben plantat, i que la classe és la classe). El nounat ja té una espatlla fora, mentre l’Antònia li agafa el cap i escridassa a la infermera per a que truqui a algú i que s’emportin d’allà a Morgades. La mare només crida i plora. Èpica, èpica de dolor i sang.
En Samaranch va entendre la gravetat del problema i va ajornar el partit fins el mes vinent. Morgades mai jugaria aquell partit.